"El català està on menys t’ho esperes. Tot bones intencions. Tot lluitar individualment"
Excursions. Cap aquí, cap allà. T’atures a una bonica plaça de poble. La fas petar mastegant una rameta de farigola que li has comprat a l’amiga llebre. Rac-rac. Et diuen. T’expliquen. Fas un licoret d’alzina surera. Glup. Un altre. Aleshores sempre surt la bestioleta que duem dins. Mira el que em va contar.
Es veu que agafaven la colla i se n’anaven los dissabtes a cases de senyoretes que fumen i fan vida alegre. Molta de l’est, diu. I el nostre home, patriota com un melindro davant d’una xocolata desfeta, decideix que... les ha d’ensenyar a ballar sardanes. Com ho senten, senyores, senyors. Tot nét i polit. Sense taca alguna. I au, som-hi xiquets: “Pageseta moreneta, vull cantar-te una cançó; vull dir-te d’una vegada que també t’estimo jo. Com es mimen i s’estimen per les branques els ocells, per què no hem d’amanyagar-nos tu i jo com fan ells?...” Tralarí, tralarà. I anar botant com cabretes.
D’històries com aquesta n’està ple el nostre país: patriotes que fan classes de català, a les matinades, a marsupials, morses i llambrics; bona gent que llaura el tros i planta pebrots i plàtans perquè després, des de el cel, els avions espia de la CIA detectin els colors d’una senyera; altres que munten sessions de ouija per clonar l’espasa de Guifré el Pilós i donar-ne una a cada català... No ens ho acabem. És així, i si encara ningú no ha acabat amb Catalunya és perquè aquest és un país vietcong. Tu vas pel carrer i li fots una puntada a un test i de dins et surt un català disparant punxes de cactus amb un arc construït d’escuradents que ha anat recollint a les sobretaules de diumenge. El català està on menys t’ho esperes. Tot bones intencions. Tot lluitar individualment.
Amb tanta esllomada i combat privat, personal, és molt clar entendre el que sempre ha faltat: mentalitat d’exèrcit, militar. Aquí rau tot. N’hi ha que potser es voldran enganyar, però una de les raons, per no dir la raó, que fa que l’escriptor Joan Sales encara sigui tan incòmode i sempre se l’hagi volgut escombrar és la militar. Oficial de l’Escola de Guerra de la Generalitat tenia molt clar des de l’inici de la guerra ens feia falta un exèrcit: “I que pensi els errors que ens hauríem pogut estalviar si el juliol passat hagués existit un Exèrcit de Catalunya per plantar cara al mateix temps als feixistes i als anarquistes” (3-10-1936). Més clar l’aigua.... i la sang. Per això, combatent en la bogeria multicolor de l’exèrcit republicà encara es fa més diàfan: “Tot plegat és tristíssim però ¿què hi podem fer? Esperem que un dia Catalunya es curarà del seu estúpid antimilitarisme, fruit com tants d’altres de la decadència, i tornarem a estimar els generals propis i a comprendre la necessitat dels exèrcits. Aleshores no ens caldrà recórrer als de fora quan es tracti de defensar-nos dels enemics de l’interior o de l’exterior” (8-5-1937). I encara és farà més nítid al cub després de la tragèdia, perquè “Ens imputen alguns el vici del militarisme, perquè volem que la nostra Nació tingui el que tenen totes les altres, un exèrcit propi. És tan grossera la imputació, que ni valdria la pena de replicar-la: amb idèntic motiu podrien ser acusats de militaristes Roosevelt, Churchill, Stalin, etc., que també volen per al seu país el mateix que nosaltres per al nostre” (1944).
I així ens va: ens mata lo pacífics que som. Sobre la farsa del pacifisme aplicada a Catalunya caldria una reflexió mode cop de puny a la taula: la història d’aquest país fins al segle XX és guerres i més guerres. Vull dir que els catalans l’ADN militar sempre l’han tingut (Francesc Macià era fuster, oi?). Mica en mica s’ha anat substituint. La raó és senzilla: el pacifisme és un narcòtic aplicat a Catalunya. Quan parlem de militarisme no parlem d’agafar ganivets, escopetes i tomahawks, parlem també de valors: de disciplina, d’ordre, d’honor, de defensar els poble. Caràcter. No hi ha cap país que no sigui militar: des de Suïssa fins al Congo. Les formigues són militars! Els mosquits! Per això, no hi pot haver una Catalunya lliure sense una mentalitat militar, d’exèrcit, de grup, de col·lectivitat. I si Catalunya és oficialment un país haurà de tenir un exèrcit (sigui de la forma que sigui: inserit a la Unió Europea, o a la Cinquena Regió Sideral). No entendre això és no entendre res. Perquè la pau, l’amor lliure ens han dut aquí.