Amb la que està caient amb l’economia, es penós que ens hàgim de veure perdent el temps i la poca paciència que encara ens queda amb debats absurds com el de l’“aragonès oriental” que ara s’ha empescat el govern del PP de Luisa Fernanda Rudi per venir a dir que a l’Aragó, a dues passes de Lleida, es parla una cosa clavada al català que vés per on no n’és. Manicomial.

Però és el que té l’espanyolisme, ja sigui tal com raja o revestit de regionalisme. L’anticatalanisme n’és essència. I tira d’una màscara d’analfabetisme funcional per tapar el en que essència no és més que odi incrustat en un encefalograma que no és pla del tot, perquè sap molt bé què fa i per què ho fa.

Ara surten els qui diuen que això passa per parlar de Països Catalans. Cínic i trampós argument. Més i tot que les paraules del vicesecretari d’Organització del PP, Carlos Floriano, rentant-se les mans estil Pons Pilat i dient que respecta les decisions i l’autogovern de l’Aragó com ho fa amb el de Catalunya. De quan, senyor Floriano? Quan ha defensat vostè que no es trepitgin competències del Govern català? Els caurà algun dia la cara de vergonya, a vostè i als de la seva escola? No, clar, dispensi l’absurda pregunta retòrica. Ben bé tan absurda com la relació de l’anticatalanisme amb el món real. De fora estant ho veuen claríssim.

Vaig conèixer una noia de Perú que es va enamorar d’un noi de la comarca de la Llitera (vegin que no dic de la Franja de Ponent per si això justifica que algú em cali foc o digui que parlo aragonès oriental). La noia el va venir a veure a Barcelona, on ell viu la major part de l’any. I també va anar amb ell al seu poble aragonès. Allà va viure les reunions d’aquest noi amb altres que com ell diuen que parlen lliterà, chapurreao, aragonès oriental o el que calgui per no assumir que parlen català.

La noia peruana va quedar esparverada: “No entenc com odien tant Catalunya i els catalans! Què els heu fet? De veritat que em van espantar. Us odien! I deien barbaritats parlant la mateixa llengua que critiquen!”. Poc després va emprendre camí de retorn a Perú i es va desentendre del noi que ara ens diuen que parla “aragonès oriental”. Em va dir això i jo em vaig veure temptat a preguntar-li si allà, al seu país, no amb pocs metres de distància sinó amb tot un oceà pel mig, tenien la temptació de dir que el peruà que parlen no és una variant de l’espanyol. En vaig desistir. Era de calaix que no calia. És evident que parlen peruà oriental, oi?