És molt il•lustrativa l’alternança de declaracions per part de membres destacats del Partit Popular i del PSOE de Catalunya amb relació a la independència del nostre país, ja que denota el profund nerviosisme amb què aquests dos partits estan vivint el despertar de la consciència nacional catalana, el creixement imparable de l’independentisme i la propera constitució d’un Estat propi. Dic que és il·lustrativa, perquè tant populars com socialistes prediquen exactament el mateix, la qual cosa els defineix, encara més, com a grans partits nacionalistes espanyols amb idèntics interessos i objectius. Repassem-ho:

• 7/abril/2012, María de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya: “La independència suposaria per a Catalunya un empobriment terrible. De ser una de les comunitats més riques d’Espanya passaria a ser un dels països més pobres d’Europa.”

• 21/maig/2012, Pere Navarro, primer secretari del PSOE de Catalunya: “Catalunya sola seria un país més petit i més pobre. Tancant-nos en nosaltres mateixos no solucionarem els problemes.”

• 12/juny/2012: Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP de Catalunya: “La balança comercial de Catalunya seria deficitària sense Espanya. Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya ni Espanya sense Catalunya.”

Es veu que cada mes li toca el torn a un dels dos partits. Ara es possible que agafin el relleu Laia Bonet o Rocío Martínez-Sampere, portaveu adjunta i secretària econòmica del PSOE de Catalunya, respectivament. Es tracta de repetir la mateixa mentida amb l’esperança que quatre incauts s’empassin l’ham. És el problema que té viure a costa de la dependència del teu país, que no et queda més remei que mentir dia rere dia per tal que aquesta dependència perduri com més temps millor. És com el cuiner deshonest d’un restaurant que, per por de quedar-se sense feina, no sols amaga a la clientela que l’amo l’obliga a cuinar deixalles sinó que, en qualitat de còmplice, continua cantant-ne les excel•lències sense adonar-se que tard o d’hora se sabrà la veritat i no trobarà lloc on amagar-se.

Recomano a Llanos de Luna, Navarro i Sánchez-Camacho que tinguin en compte que les barbaritats que diuen queden enregistrades i seran reproduïdes en un futur immediat com a mostra dels extrems a què pot arribar la manca de sentit del ridícul a canvi de conservar una cadira. Seran declaracions que provocaran la mateixa hilaritat que ara provoquen les que va fer Aldolfo Suárez quan era president del govern espanyol sobre la pretesa “pobresa” de la llengua catalana: “És impossible ensenyar física nuclear en català”.

D’entrada caldria remarcar que hi ha una diferència notable entre l’espoliació que pateix Catalunya per part d’Espanya i la seva balança comercial amb aquell país. L’espoliació, com la mateixa paraula indica, és un robatori, un saqueig. La balança comercial, en canvi, és lliure i voluntària. En altres paraules, mentre Espanya saqueja Catalunya, Catalunya no obliga Espanya a comprar els seus productes. Això significa que si Espanya compra productes catalans no és pas perquè siguin catalans, sinó perquè són bons. I la prova és que la transversalitat de la catalanofòbia espanyola és tan gran que alguns productes catalans procuren amagar la seva identitat per por de ser rebutjats. Per sort, però, el mercat espanyol només representa una tercera part de les exportacions catalanes ja que, cada dia més, els nostres productes viatgen arreu del món. I tampoc no cal patir pel probable boicot espanyol. És obvi que n’hi hauria els primers mesos, però seria molt feble i tan poc efectiu com va ser-ho el boicot al cava. A més, és ridícul pensar que Catalunya no boicotejaria els productes d’Espanya. I tant que ho faria! El boicot català tindria unes proporcions tan espectaculars que, ves per on, serien els mateixos empresaris espanyols els qui pressionarien Madrid perquè fes les paus davant la davallada d’ingressos.

Finalment, pel que fa a la frase de la senyora Sánchez-Camacho –“Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya, ni Espanya sense Catalunya”– cal aclarir que només és certa en la seva segona meitat. I és que el drama d’Espanya no és únicament que necessiti seguir robant als catalans per sortir de la crisi. El drama d’Espanya és que, amb crisi o sense crisi, necessita el robatori per viure. Necessita que el robatori continuï per poder mantenir el seu irracional tren de vida, per poder alimentar el seu caspós sistema judicial, per poder finançar les seves obres faraòniques, per poder construir trens, autovies i aeroports absolutament inútils, per poder atribuir-se com a propi el talent científic i el patrimoni cultural i artístic catalans i, entre un milió de coses més, per poder participar en competicions esportives internacionals que li permetin fer passar per medalles espanyoles el que en realitat són medalles catalanes. Catalunya, per tant, no necessita Espanya per sortir de la crisi. Catalunya necessita treure’s Espanya del damunt per sortir del pou i per salvar la pròpia vida.