El 51%. Aquesta és la dada que ha marcat –en part– l’actualitat política catalana dels darrers dies. I és que des que es va publicar l’enquesta de la segona onada del 2012 del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), tothom s’ha afanyat a donar la seva versió sobre què representa aquest percentatge i quines objeccions cal fer-hi. El fet és rellevant, perquè és el primer cop que un sondeig situa el suport a la independència per damunt del 50%.

Sense caure en les exageracions típiques del cas, l’enquesta indica que en un hipotètic referèndum secessionista, l’opció independentista seria la més votada. Tanmateix, l’enquesta també deixa clar que un 21% de la població es posiciona clarament en contra de la independència i que la resta encara no té una decisió presa. El “sí” i el “no” a la independència són presents a la societat catalana d’una manera majoritària i els indecisos probablement posicionant-se en el futur si les coses continuen com ara.

La pregunta que cal fer-se és per què ha augmentat tant l’independentisme respecte d’altres èpoques o fins i tot de fa cinc anys? I també cal preguntar-se per què tantes persones que no havien donat mai suport a la independència ara ho fan sense cap mena de por? Doncs per a mi la resposta a aquestes preguntes és ben clara i evident. Mai com fins ara fa quatre anys –coincidint amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut– l’estat i les diferents estructures de l’estat no havien sigut tan bel•ligerants en contra de Catalunya. La poca vergonya de culpar sempre els catalans i de tot el que prové del Principat dels mals d’Espanya; la supèrbia espanyola i la manca de miraments; sumat a l’espoli fiscal i a totes les mesures que limiten l’autogovern i la identitat, han fet créixer el sentiment independentista. Els efectes socials del maltractament econòmic de Catalunya quan a sobre et diuen lladre i el fracàs ideològic del federalisme són dues raons poderoses per optar per la separació. La idea d’encaix de Catalunya amb Espanya ja no se la creuen ni aquells que en van ser els grans abanderats l’any 2006, sobretot perquè a Espanya no hi ha pràcticament ningú que vulgui que aquest encaix sigui possible.

Servidora és dels que creu que els resultats de l’enquesta del CEO són una bona notícia. Tanmateix, la realitat que representa aquest 51% no ens pot fer perdre el nord, perquè si bé tot és possible, tot encara està per fer. És obvi que en el procés cap a la sobirania abundaran les dificultats. Per començar, ens trobarem amb els atacs dels que no en són partidaris, que no són pocs. Segur que a poc a poc aniran sorgint veus com les de l’exministre Josep Piqué menystenint la raó de fons de l’avanç de l’independentisme. Afirmar que “la gent està preocupada [davant la crisi] i busca la sortida més fàcil” és mofar-se d’una gran part de la ciutadania catalana. És, certament, menystenir aquest 51% de la població que votaria sí a la independència. I això no serà tot. Aviat es posaran en marxa els opinadors que s’erigeixen en representants de l’espanyolitat més rància i llançaran proclames apocalíptiques per fer por. La por al desconegut, és clar; perquè és obvi que tota secessió va acompanyada d’algunes incerteses.

Malgrat tot, però, la bona notícia és que l’independentisme creix i que tot indica que si el poder de Madrid es nega al pacte fiscal que proposa el president Artur Mas, creixerà encara més. De moment, avui més que no pas ahir la ciutadania catalana està a favor d’avançar cap a la sobirania plena. Ara ja només és una qüestió de temps i de saber avançar-hi d’una manera sòlida i real.