La cosa s’ha acabat de patac. Ho sento: això sempre fa mal. Snif, snif. Hem de lamentar la mort de la campanya “Apadrini un Federalista. Ell mai no ho faria”. Efectivament, després de gairebé un segle i mig no s’ha trobat cap federalista. S’havia remenat terra, mar, aire, faldilles de transvestits, però no. Un cop a un radiador es va creure que... però no, era una bactèria fumant farigola mentre jugava a la brisca. La cosa és grossa perquè es van trobant jaciments de dinosaures a granel, o muntanyes de piruletes empegades a bancs d’adolescència mentre morrejaves a novietes pret-a-porter, però per federalistes... no me viene nada. Gràcies, senyoreta.

Espanya federal és com dir Espanya anormal. O amonal. O mal. O pal. Federal? Sí, home sí. I sidral! I jovial! I glioxal! Ara, Espanya? No, home, no. Espanya federal és com sucar patates braves a un cafè amb sacarina. Ecsss!!! Espanya federal és una de les malalties mortíferes que té indexades l’OME (Organització Mundial de l’Embut). Es creia eradicada, però no. De fet és té fitxat el darrer federalista. Es tracta de Florenci Forcada (pitgen aquí i el veuen). Un home que l’abril de 1931 va anar a votar per una República... federal. Però és que el bo d’en Florenci tenia 90 anys i va viure la primera República! Sí, la de 1873. I va i diu, que va fracassar perquè no va ser federal. I, el paio, confiat que la de 1931 seria... federal. Fotia tres anys que no sortia de casa. Només ho va fer per votar. Després va morir de sobredosi de federalisme en vena, en nas, i en tot orifici visible i invisible.

Tot i que mitjançant tecnologia punta, com la ouija o la prova del carbono14, s’ha intentat ressuscitar a en Florenci, no hi hagut manera. Es veu que va enviar un correu electrònic on deia que no tornava a ser federal ni fart de vi. Enhorabona, Florenci. Xampany i dones allà on siguis. Però entre copa i cuixa envia-li un correu a en Pere Navarro&CO que creuen que el federalisme és viu i funciona. Com ho has sentit.

Potser ja n’hi ha prou, no? Mira, és molt legítim estar en contra d’una Catalunya independent. Endavant les atxes. Ara bé, defensar el federalisme a Espanya és com pensar que l’ànec Donald picarà a la porta de casa teva per vendre’t pinxos de Mickey Mouse esquarterat. La ficció, la farsa, és tan gran que ningú la pot defensar. En Florenci ara s’esbellega de riure. Però aquí ja no fa gràcia la cosa. No en fa gens.

En Florenci va morir després d’una vida somiant el federalisme. S’ho va creure, li van deixar creure, el van deixar votar. Ell ho va poder fer. Ara la podem palmar després de segles d’existència. Mentre l’Espanya Federal, Central, Anormal, Amonal... diu que no. És lo de sempre: a Espanya pots ser federal, carcamal, coaxial, inquisitorial, monoclinal, paratiroïdal, ronyonal, gingival, fenobarbital... Aquesta és l’Espanya plural. Però català, mai de mai: això és mal. La cosa és collonuda: podrà més un segle de fantasma sense llençol que segles d’existència real. Federal espanyol, que t’apadrina ta tia enana, que està tan morta com tu.