Molts de vosaltres recordareu el terme nacionalisme banal, encunyat per Michael Billig, referit al discurs nacionalista implícit. O dit d’una altra forma, el nacionalisme que es percep com a normal, i que, per tant, no es mostra com a tal perquè, sota formes difuses, esdevé un mecanisme omnipresent que orienta les percepcions i fa aparèixer com a natural la identificació entre una llengua, una cultura, un territori i una comunitat política. En aquest cas, el nacionalisme està sempre darrere de coses aparentment nímies com els productes culturals, l'estructura dels diaris, els símbols esportius...

No calen massa estudis empírics sobre el nacionalisme banal per reconèixer a diari el nacionalisme espanyol, fins i tot en la indumentària de Rosa Díez. Tot i així, els catalans estem molt acostumats a sentir frases referides a nosaltres com "nacionalisme excloent", la darrera i més sonada aquest mateix cap de setmana en el Congrés del molt internacionalista i progressista partit Equo. També acostumem a sentir allò de "los españoles no somos nacionalistas", al costat d’ostentacions de nacionalisme espanyol de l’alçada d’un campanar com els fastos i les celebracions de la roja pels carrers de la capital d’Espanya. De tant repetir-ho, és possible fins i tot que s’ho acabin creient. Aquestes demostracions sempre hi han sigut: la macrobandera de la plaza Colón, la croada en defensa de la ñ o la insistència en l’expressió “Gobierno de la nación”... I és que el nacionalisme banal reprodueix quotidianament els esquemes mentals del nacionalisme. Ja sigui en rituals col•lectius com l'esport, o en petits detalls com la utilització de banderes per identificar les llengües en què s'escriuen els ingredients d'una caixa de galetes. Però, això sí, es nega a si mateix. De tan normal que és, no existeix. I quan aquestes mateixes demostracions les fem nosaltres, no passen de quelcom provincià, pròpies de “catetos” o “cantonalistes”...

Vagi per endavant que respecto els sentiments de tothom. A mi, les evolucions de la roja sobre el camp em deixen totalment indiferent. Ni fred ni calor. Entenc que l’espanyol mig se senti orgullós de que la seva selecció guanyi campionats, especialment en aquest context de desànim col•lectiu, en què la marca España no cotitza massa arran precisament de la crisi. No és per menys: dues recessions econòmiques en tres anys i una taxa d’atur del 24%. En aquest context, la pregunta que molts ens fem en aquests moments és si no és un contrasentit que molts catalans hagin seguit l’Eurocopa i festejat els èxits de la roja, al mateix temps es fa pública una enquesta que revela que el 51% dels catalans votarien a favor de la independència i que els partidaris de l’Estat propi (34%) superen el federalisme (28,7%) o l’autonomisme (25,4%). Fins i tot, un periodista esportiu del Finantial Times, Simon Kuper ha gosat afirmar que “Xavi és el camí per a sentir-se espanyol sense renunciar al sentiment català”. Altres, no sense certa ironia, han senyalat que el triomf de la roja és la principal victòria del catalanisme polític modern, que finalment hauria aconseguit catalanitzar Espanya ni que sigui per la via esportiva.

I és que aquest és un país d’interseccions. Hi ha molts sentiments encreuats: sentimentals, familiars, esportius... Tant és així que molts catalans que se senten nacionalment espanyols (37,3%) volen, des d’una visió materialista i pragmàtica, la independència o el Concert econòmic perquè aposten per viure millor ells i els seus fills: opten per ser ciutadans de primera en el seu país i no ciutadans de segona a Espanya. Molts seguidors del Barça, a més, no poden restar indiferents veient els Xavi, Busquets, Piqué i companyia o davant del patró de joc blaugrana de la selecció espanyola.

En el cas espanyol, els símbols nacionals formen part de la identitat i no de la tradició, tot i que la tradició, fins i tot la inventada, com deia Hobsbawm, també crea identitat. Es tracta ni més ni menys que l’esport està contribuint a rearmar el sentiment de pertinença a Espanya i dóna als espanyols arguments renovats per fer sedimentar el seu orgull prou malmès i reforçar la seva autoestima. Ho va dir Aznar: “Espanya és un esqueleto de nación”. I a fe que l’han musculada. Mentre tant, nosaltres continuem aspirant a que la nostra selecció competeixi oficialment o que es reconeguin els esportistes d’elit catalans, com el vencedor de la mitja marató als Sky Games, que s’ha quedat sense medalla per córrer amb Catalunya.