Un bon amic i lector m’escriu que el 6 d’octubre del 34 s’ha convertit en el nou “papu” del catalanisme governamental. “L’expressió ‘6 d’octubre’ s’ha convertit”, diu textualment, “en una mena de papu contra la independència i un advertiment contra la rauxa que se’ns suposa als catalans”. Té raó. La comparació històrica té un propòsit polític constructiu –evitar que fem el ridícul tots plegats. Però, sobretot, sembla tenir l’objectiu explícit de frenar tota possibilitat de transformació política al país.

En realitat, la independència de Catalunya no va ser mai la qüestió central del 6 d’octubre del 1934. És veritat que el conseller Dencàs, separatista, va fer costat al president Companys quan aquest va declarar l’Estat català. Tanmateix, aquella declaració va tenir un origen doble. Un de molt immediat: el conflicte, estrictament social, al voltant de la llei de contractes de conreu, entre l’esquerra i dreta catalanes del moment, i la decisió del Tribunal Suprem espanyol de fer costat als propietaris catalans i de declarar-la inconstitucional. I un altre més indirecte, més general i més rellevant: l’agudització de l’enfrontament entre la dreta i l’esquerra espanyoles. Companys, que sempre havia estat un catalanista tebi i un polític obsessionat amb l’eix econòmic esquerra-dreta, va decidir utilitzar Catalunya com a arma de combat contra la CEDA (el PP de l’època). I, per això mateix, la seva proclama va deixar clar que establia l’estat català dins “la República Federal Espanyola”.

Sol, amb l’únic suport de la gent de la ceba, sense cap mena de discurs públic que legitimés aquella acció i sense la connivència dels anarquistes, Companys va fracassar en poques hores i va convertir aquell dia en un moment catastròfic per a Catalunya, en un un disbarat i en una vergonya. Ara, també és cert que al final va assolir el que desitjava. Dos anys després va poder fer la revolució i va poder finalment barallar-se amb la dreta peninsular.

Quines lliçons podem extreure del 6 d’octubre del 34? En primer lloc, que Catalunya ha d’evitar convertir-se en una peça més en el tauler d’escacs espanyol. En segon lloc, que totes les decisions que s’hagin de prendre han de fer-se de manera transparent i pública, sempre a la recerca de la creació d’una majoria ben informada. I, en tercer lloc, que cal preparar un procés completament democràtic, amb un calendari clar. La tendència actual de les finances catalanes sembla indicar que l’ofec financer i l’exasperació pressupostària de la Generalitat no deixaran de créixer. De la mateixa manera, l’empitjorament de l’economia espanyola sembla imparable. Davant d’això el que no es pot fer és quedar-se quiet i de braços creuats si el que es busca és la sobirania política i fiscal: cal desenvolupar un pla de contingència i explicar-lo sense por. Per què sense aquest pla i sense la comprensió activa de l’opinió pública, ningú amb dos dits de front voldrà fer cap salt a l’estil 6 d’octubre.