L’altre dia Antoni Gaudí va ressuscitar una estoneta. Va baixar pel tobogan, va fer una capitomba i va rodolar fins al Parlament. Com que fa temps que no es deixa veure ningú el va reconèixer. Es va muntar la bastida portàtil que sempre du a la butxaca. Va treure l’entrepà embolicat amb paper d’estrassa i li va fotre mossada a l’arengada oliosa. Què hi feia Gaudí al Parlament? Normal, comprovar com continua aplicant-se la seva immortal obra: el trencadís.

Sí, aquesta setmana no hem assistit a un debat sobre el Pacte Fiscal. Estem davant del renaixement del trencadís, del trencament. Gaudí ho va veure i va somriure. Va recordar, va fer un rotet i va sortir una espina disparada. Cap al taller del seu deixeble, el grandiós mosaïcista Lluís Bru. L’arquitecte se’l queda mirant. Intentava col•locar rajoles que no quadraven. Mmmm, no, no. Gaudí agafa una rajola, una maceta i pam, pam, pam: La trenca en mil bocins: “A grapats s’ha de posar, si no, no acabarem mai”. Neix el trencadís. Neix el trencament català: admirat a tot el món mundial, animal i sideral.

Sense trencadís no hi hauria modernisme. Sense trencadís no ens miraria el planeta. Sense trencadís no tindríem turistes, lampistes i carteristes. Cal trencar. Espanya no és una rajola i Catalunya tampoc. No som perfectes. No volem la perfecció. Si es vol construir, innovar, avançar, cal trencar. Agafem la maceta i CIU, ERC, IC, Laporta (i malgrat el vot contrari entenem que Solidaritat també, no?) van per una banda. PSC, PP i Ciutadans per una altra. Felicitats! Ja n’hi ha prou de tanta farsa. La veritat per davant. La crisi s’acabarà quan comenci la veritat, quan comenci el trencadís. Quan tots aquests socialistes, peperos i ciutadans deixin de creure que viuen a la punyetera Polinèsia. Això és Catalunya. És vergonyós el que passa, històricament, en aquest país. Vergonyós. Insultant. Imperdonable.

Si encara hi ha algun socialista, pepero o ciutadà que s’escorre davant de l’obra de Gaudí, i s’omple la bocota del modernisme i txati-guai-tal-i-qual-cosmopolistisme-del-metall li hauríem de fotre una rajola a la pinyata i que calli. Que calli d’una reconsagrada vegada. Que aprenguin que si Gaudí feia tot això era perquè era català. Únicament català. Perquè al 1924 el van detenir i apallissar per voler anar a una missa en record dels difunts de 1714 que es feia a l’Església de Sant Just. Que el va portar la policia al calabosso per negar-se a respondre en castellà. I es va mantenir ferm i no va dir ni mu en castellà. Sí, Gaudí: l’arquitecte intersideral. El geni. El trencadís. Gaudí, era i volia ser català. Hisenda, ranxo, xalet, adossada, xabola, ciutat, país propi. Tot el demés no és art, és bijuteria.

Sense l’actitud, el caràcter, la visió, de Gaudí no tindríem trencadís. No tindríem tantes coses! I per què ho feia? Per com va dir ell: “Sense independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada”. Endavant amb l’imparable trencadís. No pas perquè siguem violents o radicals. Volem trencadís perquè som trencadís. Perquè som trencadís de 1714, de 1936-39, de 1975. Som, volem trencadís perquè volem crear, construir, perquè som la suma de trossos, de bocins, quadrets, que fan un tot. Que fan un país. On tothom hi és benvingut. On tothom podrà somiar, progressar. I això, malgrat els farsants, ignorants, mal educats, i les males persones, ho tenen clar. Claríssim: Apple inaugura la seva nova botiga a Barcelona i què fa? El que no fa mai: modifica el seu logo per fer un trencadís de Gaudí. Són temps catalans, són temps de trencadís.
Agafin aire, cordin-se els cinturons. Calma. Ment clara. Paciència. Fredor. Espera. Constància. Aguantar. Combat. Lluita. Honor. Fidelitat. Fe. Inoculem el miracle. No es que vinguin corbes, ni turbulències: ve la tempesta perfecta. No defallim, no defallirem: som el trencadís que ha obert els ulls a tot el món i la galàxia. Que tinguin un bon estiu.