Avui dia de Sant Jaume hi ha la darrera cimera del pacte fiscal. Sembla que el gran tema és saber si el PSC pujarà al carro de l’acord o s’abstindrà en totes o en algunes de les votacions. Fer-ho situaria el PSC en la línia política del PP, que ja ha dit que no torpedinarà l’acord perquè sap que una immensa majoria social hi dóna suport però sap també que la seva matriu espanyola no ho veu amb bons ulls. Alicia Sánchez-Camacho ha triat l’estratègia de l’estruç i és lògic que ho faci perquè té una nul·la capacitat de maniobra, però no s’entendria gaire que també ho fes Pere Navarro. Per això el líder socialista s’ha fet fort reclamant que l’Agència Tributària catalana estigui consorciada amb l’estatal, per pressionar Artur Mas i poder votar a favor de l’acord tot exhibint un petit triomf davant la porta de Ferraz.

En conseqüència, el segon gran tema és saber si el president Mas accedirà a la petició del PSC, a la qual sembla que s’hi ha sumat alegrement ICV, per poder sumar vots a la proposta i dotar-la d’una certa transversalitat. L’opció de tirar endavant el pacte fiscal únicament amb el suport d’ERC provoca nervis a la direcció convergent, que sap que necessita el suport explícit d’almenys un gran partit espanyol per tenir alguna possibilitat d’èxit.

Precisament en tot aquest estira-i-arronsa és ERC qui ho té més clar i ha tingut sempre una posició més transparent. La direcció republicana es remet sempre als acords parlamentaris i vol un pacte fiscal que equipari el finançament de Catalunya al que ja tenen els territoris forals bascos. El risc de la coherència és quedar-se fora de l’acord, una circumstància que els republicans ja van patir amb tot el sarau estatutari i que em sembla que no tindran cap problema a repetir. El tercer gran tema és, doncs, saber si el president Mas permetrà que ERC es despengi de l’acord a canvi d’assegurar-se un acord amb el PSC. Ja ho deia Pere Navarro fa unes setmanes: “Mas haurà de triar entre el PSC o ERC”.

En tot cas, com ja avisava Miquel Calçada fa un temps, tot el debat relatiu al pacte fiscal té un aire extemporani. A Madrid ningú no espera cap pacte fiscal i presentar-lo en plena crisi econòmica només servirà per atiar la foguera de l’anticatalanisme furibund. No dic que sigui perdre el temps, al contrari: potser tot el procés servirà, únicament, per tal que alguns, amb el president Mas al capdavant, s’acabin de convèncer que el nostre full de ruta nacional no passa per Madrid, sinó per Brussel·les.