N’hi ha que som moderats de mena. Jo m’hi considero. Molt. Massa? No ho crec. En l’excés i en el defecte hi hem caigut tots, qui més qui menys, alguna vegada a la vida. Però això no treu que per a les coses importants ens agradi buscar equilibri, trobar la dosi adequada de seny i rauxa que nodreixi d’unes mínimes garanties la defensa d’uns arguments, d’una anàlisi, d’una causa. És per això que tinc clar que avui el Govern només pot mirar de tirar endavant una proposta de màxims respecte del “pacte fiscal en la línia del concert econòmic”, que és com agrada de referir-s’hi al president Mas. O un abans i un després claríssim, o res. És el més moderat que es pot defensar ja hores d’ara. La resta és radicalisme.

Radicalisme de l’assenyat que per comptes d’això és mesell i babau. O radicalisme del desfasat que depassa tota lògica i segueix apostant encara avui dia per posar pedaços a un maltractament i a una asfíxia fiscal que ens volen fer veure que és crònica, quan no té per què assumir-se així. Això és radicalisme. I davant d’aquest panorama, cal moderació. La dels qui tenen clar que el més assenyat, sa i lògic és posar fi a la manca de diners que pot autogestionar Catalunya en retorn als seus contribuents. La dels qui tenen clar que el més assenyat, sa i lògic és posar fi a l’excés de dècades d’espoli fiscal i d’insults a la dignitat, a la intel•ligència i a la butxaca dels catalans per part de les institucions espanyoles i qui les sustenten.

Avui, de la segona cimera que unirà les forces polítiques catalanes per mirar de parir una proposta base cara al pacte fiscal amb Espanya n’hauria de sortir una aposta clara: o tot o res. O concert econòmic com el tenen bascos i navarresos, o res. O Catalunya deixa de ser buidada econòmicament per seguir gestionant-se des de Madrid un retorn en serveis, en recursos i infraestructures que són una constant presa de pèl, o res.

Per això demano avui al president Mas i a la resta de líders polítics catalans una aposta clara per la moderació. No ens facin perdre més el temps que no tenim. No ens facin combregar més amb rodes de molí. Diguin-li a Espanya, com ja ho ha fet la resta d’Europa i el món, que s’ha acabat la festa. Que s’ha acabat l’excés. Que o hi ha justícia o no hi ha res més a parlar.

Si Artur Mas opta per aquesta via, segurament l’única que es pot permetre el seu lideratge i la credibilitat del seu projecte i del seu partit, no només tindrà al darrere partits com Esquerra o Iniciativa que el puguin acompanyar en aquesta negociació amb l’Estat. Hi tindrà la centralitat política del país, transversal i moderada, que totes les enquestes ja apunten que ha metabolitzat un raonament clar: si ser dins d’Espanya és sinònim de ser cornuts i pagar el veure a perpetuïtat, això ja fa molt que no ho justifica cap cínica i interessada alerta contra vagin a saber vostès quins radicalismes.