Deia el poeta Papasseït que no es pot ser socialista i catalanista. Ho deia des de la seva experiència política, però si tenim en compte com i de quina manera va acabar l’Estatut del 2006 al que, per cert, el “defensor del pueblo” Sr. Enrique Múgica, eminent socialista del govern Zapatero, va posar també una demanda d’inconstitucionalitat, podem apreciar que les coses no han canviat tant.

Des d’aquest mateix espai he explicat alguna vegada que quan es va anar al congrés dels Diputats a Madrid per fer la defensa de l’Estatut els protagonistes eren membres del tripartit i el cap de l’oposició avui president Mas. Per part d’Òmnium es va llogar un avió amb cent ciutadans que acompanyessin la delegació d’una forma simbòlica. Hi havia simpatitzants de CiU i ERC, algun d’ICV i cap, absolutament cap, socialista. Vaig sentir com una persona de renom i d’òrbita PSC trucava els organitzadors demanant si hi anava o no, que tan aviat el trucaven uns dient que hi fos com altres que no i que s’havia fet un embolic. No va venir. Tenia bona fe però la consigna estava clara.

De fet, el suport decidit del PSC a l’Estatut va ser just després de la sentència, i amb la boca petita, no oblidem que qui era president de la Generalitat el president Montilla, avalador de la llavors ministra Chacón, va haver d’empassar-se les declaracions de qui havia liderat els socialistes catalans a Madrid que fou de les primeres en dir que “estava totalment d’acord amb la sentència”. Just el mateix que va pronunciar a corre cuita la senyora Sánchez Camacho.

Si em remunto a la desgràcia de l’Estatut que se’n va emportar el president Maragall per endavant i va provocar una ensulsiada dels socialistes catalans en els darrers comicis, és just per mostrar la meva perplexitat davant de la lliçó mai apresa a can PSC: a l’hora de ser espanyols sempre els guanya per golejada el PP, no s’han plantejat que potser és hora de canviar l’estratègia i millorar els resultats a Catalunya?

Sembla que Felipe González (declaradament anticatalanista) estava content de l’hegemonia de CiU amb el president Pujol. Així mantenia els seus a ratlla (des del punt de vista PSOE). Ara les coses han canviat molt, per més que vulguin jugar a dues bandes la darrera maniobra de CiU portant les mesures de Rajoy al Constitucional ha tergiversat els papers.

Poden continuar relegant els “catalanistes” com fan amb el seu portaveu al Parlament que en principi havia de ser l’ex conseller Nadal però de fet qui garla és la senyora Rocío Sempere. Poden tancar un congrés amb una tapa d’olla exprés de tant com bull a dins, però si no es posen definitivament al costat del poble de Catalunya (que som tots, castellanoparlants, catalanoparlants, xinesos, marroquins, senegalesos, indis…) es fondran com la sal a l’olla. Això sí, Montilla, Zaragoza i companyia amb tota la resta de capitans navegaran dins d’un vaixell fantasma. De la seva pèrdua se’n beneficiarà ICV, ERC i naturalment Ciutadans.