És ben curiosa l’afinitat que hi ha entre la mentalitat de l’ideòleg polític radical i certs discursos religiosos. Aquestes últimes setmanes la monja Forcades ha tornat a saltar al primer pla d’actualitat en virtut de les seves declaracions inflamades, que animen tothom a emprendre accions polítiques expeditives: vagues generals, manifestacions, judicis globals, etc., tota la panòplia d’accions tan estimades per la tropa antisistema.

El pensament polític radical, d’esquerra o de dreta, parteix d’una divisió binària del món, talment la que alimenta la mitologia religiosa. Els historiadors de les idees s’han fet un fart de posar-ho de relleu: els grans sistemes polítics totalitaris no són res més que visions religioses secularitzades, provatures de fer, sense la retòrica de déus i dimonis de la religió -però buscant déus i dimonis arreu-, un paradís terrestre com el que prometen, per a l’altre món, les velles religions monoteistes. Tot radical -tot religiós- estableix sempre una clara divisió entre el bé i el mal: sense matisos ni componiments.

L’indignat ateu i la monja inquisidora tenen molts punts en comú, doncs: la lògica de la seva ment s’assenta en categories semblants, sobretot en una temptació escatològica -la visió d’una catàstrofe imminent, de la qual volen salvar-nos- que els agermana d’una manera fascinant. Per això no ens ha de sorprendre que els radicals d’un cantó passin, potser durant l’edat adulta, a ser radicals de l’altre cantó.

Han canviat de bàndol, sí, però la lògica binària continua sent la mateixa: des del fervor revolucionari anticapitalista de la joventut fins a al fonamentalisme del lliure mercat de certes madureses pletòriques (aquest viatge ideològic l’han fet molts senyors honorables del nostre país). S’ha donat la volta al mitjó, però no s’ha sabut veure que és el mitjó -el patró rígid- la mare de tots els problemes. El filòsof Michael Walzer ha fet un llibre fantàstic sobre tot això: el religiós -i sovint també l’esteta- i el polític radical tenen més afinitats que les que voldrien admetre.

No ens ha de sorprendre, doncs, que el paper dels capellans puritans i perdonavides hagi caigut ara en mans d’uns certs polítics d’ultraesquerra, que ben enfadats ens volen culpabilitzar de continu, i que de continu ens recorden que anem cap a la destrucció de tot: el col•lapse mediambiental, la revolta popular, l’enfonsament de les borses, una Gran Transformació que ha de venir a capgirar-ho tot. Els neonazis grecs es diuen Alba Daurada per això mateix -i no per cap mena d’error conceptual-: fantasies permanents de renaixements purs.

L’espanyolista radical -i l’independentista català radical- també tenen visions escatològiques: la fi d’Espanya, o la fi de Catalunya i del català, un gran apocalipsi imminent al qual s’ha de posar remei amb una gran política també expeditiva i sense manies.

Al meu parer aquesta és l’arrel del problema, i no, com apuntava Salvador Cardús en un article al diari 'Ara', que els radicals es pensin -en l’estela de Rousseau- que l’home és bo per naturalesa. En primer lloc, discutir que Rousseau -un geni- estableixi una hipòtesi -una ximpleria- semblant; després de llegir-lo, prescindint dels seus divulgadors, anant directament als textos del ginebrí, trobem que Rousseau no diu una cosa com aquesta.

Rousseau ens parla de l’ambivalència de l’home -és bo i dolent, és lliure per al bé i per al mal, perquè si fos bo no seria lliure: només podria fer el bé-, i quan parla dels ‘bons salvatges’ tampoc no ho fa establint que l’home, abans de la civilització, sigui un ésser bonhomiós, al qual la societat moderna hauria corromput. Rousseau ens parla del ‘salvatge’ una mica en la línia de l’home com el concebia Baltasar Porcel: un ésser que podia agafar de l’estat de la naturalesa uns elements que la societat moderna -artificiosa i corrupta en moltes de les seves dimensions- ens hauria fet perdre. El ‘bon salvatge’ de Rousseau és un ésser ambivalent, també, que pot participar de la societat i alhora no perdre alguns atributs naturals, de desimboltura i vitalitat, de rauxa i de contacte franc -sense martingales- amb la veritat de les coses. Els personatges de Porcel participen d’aquests atributs -com el ‘jo’ dels llibres de Josep Pla, un jo que busca una visió natural, pura, simple i directe, sense artificis ni mentides hipòcrites, el pagès que coneix els secrets de la metròpoli, per entendre’ns-, i il•lustren millor les idees de Rousseau que molts d’aquests divulgadors que no acaben d’entendre la subtilesa d’aquest gran humanista.

Si els indignats i els radicals pretenen refer la societat en tot el seu conjunt no és per culpa de Rousseau sinó de les engrunes de pensament religiós que encara arrosseguen. Aquesta polèmica -la visió de la bondat natural de l’home contra la seva hipotètica maldat natural- es remunta a San Agustí -gran apologista del pecat original inesborrable que ens tacarà l’ànima per sempre- contra Pelagi, un pensador també religiós que li feia la contrària, i que volia fer creure als seus seguidors que els homes podien ser com déus si s’adaptaven als preceptes de la fe i de la veritat revelada.