No cal ser cap llumenera per veure que el PSC té un problema molt greu. No aixeca cap. Les enquestes cauen al carrer Nicaragua una rere l’altre com sentències que evidencien un projecte paralitzat i incapaç de reaccionar. Els socis petits del tripartit es van recuperant de les ferides que els va deixar el pas pel govern mentre el PSC segueix llanguint. Aquest diagnòstic és encara més sorprenent si tenim en compte que la formació socialista és incapaç d’aprofitar la voracitat amb què la crisi assetja el govern de CiU, immers ja en la tercera onada de retallades. Després de més de mig any al capdavant del partit, el primer secretari, Pere Navarro, ni aprova ni aconsegueix una grau suficient de coneixement entre els ciutadans, segons les enquestes. I no és per falta de presència mediàtica. De fet, l’home consumeix els seus dies en entrevistes i conferències. El problema no és que no parli. El problema és que no diu res.

Enfront el primer secretari, l’anomenat sector catalanista del partit s’ha engrescat en una procés d’atomització, per qüestions purament personalistes, que provoca tota mena de comentaris irònics i nuls resultats pel que fa el projecte. Tampoc la política municipal sembla oferir millor resultat. Aquesta setmana hem sabut que, segons el baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona, el PSC no només no recupera posicions després de perdre la capital catalana a les darreres eleccions, sinó que a més, un cop apartat Jordi Hereu, els socialistes barcelonins segueixen caient en les enquestes. Pel que fa l’Estat, el pes del socialisme català dins del PSOE queda perfectament reflectit amb les declaracions sobre el pacte fiscal del president andalús, José Antonio Griñán, absolutament indiferent, com és habitual per altra banda, a la complexa posició en què deixa els companys catalans.

En definitiva, aquest curs que havia de ser de renovació -se suposa que a fons- no es pot dir que es tanqui per als socialistes catalans amb un aprovat, ni tan sols amb un benintencionat “progressa adequadament”. Perquè el fet cert és que el PSC ni ho fa adequadament ni tan sols progressa. Caldrà que el setembre espavili perquè, si no aconsegueix aturar aquest alarmant decaïment, el deteriorament de la marca socialista provocarà efectes, i molt substancials, en la forma com històricament s’ha dibuixat el mapa polític català.