Visc a Berlin i conec bé el tema de les bústies. No és ni de lluny tan idíl.lic com ho presenta l'article senzillament perquè QUALSEVOL pot deixar-hi un nadó. No cal que sigui la mare. I com que tot és anònim, no cal que la mare hagi donat el seu consentiment. Hi ha denúncies de dones que diuen que se'ls ha pres el nen. Solen ser dones que han decidit parir i quedar-se el nen en contra de la voluntat dels seus familiars més propers. Pel demés, les bústies aquestes no eviten ni un dels molts avortaments deguts al "què diran". La dona que no vol que se sàpiga que s'ha quedat embarassada no s'està a passejar la panxa per moltes bústies que hi hagi. L'únic que pot fer és anar-se'n a viure a una ciutat on ningú la conegui. Però heus ací un altre problema: a Alemanya és molt difícil poder parir de forma anònima amb assiténcia mèdica. Els metges en hospitals i clínicques tenen l'obligació de demanar les dades de la pacient. Si no ho fan incurreixen en falta i se'ls obre expedient. Per molts metges representa un problema ètic. Per d'altres grups representa una qüestió econòmica i d'assegurances. Hi estan implicats les gerències d'hospital (qui paga les despeses generades? què fem si la dona sofreix complicacions duarnt el part?), mútues asseguradores (volen conéixer al detall l'estat de salut de les seves pacients i un embarás i un part són factors de risc que no volen arriscar-se a desconéixer), col.legis oficials de metges (que han de defensar que l'ofici del metge és vetllar pe la salut de qui sigui on sigui i com sigui), etc, etc. Hi ha possibilitats de parir anònimament i amb assistència mèdica gràcies a algunes organitzacions vinculades a les esglésies (generalment catòlica o protestant). Per les dones desamparades o en situació de necessitat, però, l'accés a la informació sovint resulta massa dificultós i acaben parint clandestinament. Tornem als bebés i la bústia: Si el part ha tingut lloc en un hospital o clínica tal i com és normal, aleshores existeix un registre del neixement del nen. Com que a Alemanya l'escolarització és obligatòria, màxim quan el nen no compareix a l'escola les autoritats es presenten a casa a preguntar què passa. I sovint aquí comen§a una investigació policial perquè el nen no és enlloc. Per la família pot ser dolorós, però és que la policia ha de creure's a tothom qui afirmi haver posat el baby a la bústia? La bústia no ha de poder servir per encobrir possibles crims comesos contra nens. Finalment, hi ha els nadons que amb el pas dels anys es fan grans. La bústia garanteix l'anonimat de la persona que hi diposita un nadó. Significa (i aquesta és l'altra cara de la mateixa moneda) que el nadó queda irremeiablement privat de conéixer la seva pròpia identitat biològica. No els passa a tots els nens adoptats però sí a alguns que en fer-se grans els entra un desfici irrefrenable per saber d'on venen i perquè els pares no van poder-se'n fer càrreg. Els nens de la bústia (a menys que al moment de l'abandó se'ls deixés una nota o carta) no tenen ni una pista per buscar els pares biològics.