Una de les vegades que vaig tenir la percepció més clara que això de les autonomies no acabaria bé va ser l’any 2005 quan, al setembre, Zapatero va convocar la segona conferència de presidents autonòmics per abordar el finançament de la sanitat (quin tema més nou, oi?). Al Senat, literalment envaït per les delegacions presidencials, es van habilitar dinou sales de premsa (també pels presidents de Ceuta i Melilla) per a que, un cop acabada la conferència, els presidents poguessin retre comptes a les seves respectives opinions públiques a través dels mitjans de comunicació de cada autonomia que s’havien desplaçat a Madrid a informar del tema.

Amb uns sis-cents periodistes acreditats, la jornada va obsequiar-nos amb alguna escena surrealista com la d’un contacte informatiu sense micròfons d’un alt funcionari de Moncloa que només havia de comunicar que la reunió continuava sense més novetat i en el qual hi havia ¡tres-cents periodistes! Tanta expectació per tant poca cosa va obligar a obrir un gran saló d’actes per facilitar un encontre sense cap transcendència. Reconec que aquell i altres moments de la jornada, potser més propis d’una Assemblea General de Nacions Unides o d’una conferència de pau sobre el Pròxim Orient, em van fer reflexionar força sobre com de malament s’havia organitzat l’Estat de les autonomies i que malparats en sortíem alguns.

La conferència del Senat no era una anècdota. Era el “café para todos” en estat pur. Disset presidents, disset governs, disset sanitats, disset sales de premsa, disset, disset… Em molesta que posin en el mateix sac a la meva televisió (que parla diferent, és líder, no fa teleporqueria, ha anat als Oscar i ha estat premiada a tort i a dret) amb la televisió de Múrcia o Telemadrid, com també que donin lliçons sobre com s’ha de gestionar l’administració i amb què s’han de gastar els diners aquells que van assumir la sanitat o l’educació per delegació ministerial i amb mandra, sense cap tipus de vocació ni experiència d’autogovern i que ara sospiren amb traure’s del damunt invocant cada dia l’onada recentralitzadora.

No cal que els digui que els moments que ens va brindar aquella conferència van ser d’alt voltatge per la premsa de Madrid i la lectura estava servida: “diecisiete reinos de taifas”, “cada presidente se trajo a su corte”, “el Senado convertido en torre de Babel”. Però una cosa molt important ha canviat a nivell mediàtic des d’aquell llunyà 2005. Les lectures sobre l’Estat de les autonomies i Catalunya ja no són unidireccionals des de Madrid. Encara que sigui a causa dels nostres mals, cada dia ens llegeixen més des de París, Londres, Berlín, Frankfurt, Nova York… El d’explicar-nos al món i que el món ens expliqui és un canvi que ens beneficia i que va a més.

Finalment ha estat la crisi qui ha punxat aquella “bombolla autonòmica” i ara fins i tot alguns dels que la van crear i defensar diuen que cal fer alguna cosa però també reconeixen que ¡ningú té cap idea! Les actuacions del govern espanyol no són gens tranquil•litzadores i, a Catalunya, la situació ens agafa baixos de forces i de moral i bastant esgotats. Com que no ens podem permetre fer el ridícul un altre cop, crec que tots plegats hauríem d’intentar adaptar algunes qualitats del jugador de pòquer als moviments del futur: tenir clar allò que es vol, calcular les probabilitats d’aconseguir-ho i apostar molt fort però… ep! si es vol una segona oportunitat, cal saber retirar-se a temps per tornar-ho a intentar en condicions més favorables…