Un grupet dels autoproclamats demòcrates reals ha organitzat, pel proper dia 25 de setembre (25S, pels joves) una ocupació del congrés dels diputats de Madrid. Diuen que volen ser-hi fins que es dissolgui el Parlament, el govern dimiteixi i s’obri un nou procés constituent. Com era de preveure, els promotors de l’acte es declaren anticapitalistes, antineoliberals, antipatriarcals i antifeixistes, entre moltes altres coses. Al blog Zona Crítica, del futur diari ‘Eldiario.es’, han entrevistat aquests anònims representants de l’autèntica voluntat de l’autèntic poble. I és una entrevista imprescindible per saber de què parlem i amb qui ens les havem. Allà queda clar que, si la idea és com la que van tenir els nostres propis revolucionaris quan van assaltar el Parlament, també els seus problemes són els mateixos. Són problemes morals perquè són intel•lectuals, perquè amb prou feines saben el que diuen i perquè el que diuen està molt lluny de conformar un discurs mínimament lògic i amb sentit. I el pitjor dels problemes és també el que era: que són feixistes i no ho saben.

Una de les coses que queden clares en aquesta entrevista és que l’anonimat de la convocatòria té poc a veure amb la renuncia a personificar o liderar un moviment que, com tots els del seu gènere, es pretén espontani i popular. Per respectar l’autèntica voluntat popular. Té més a veure amb el fet que exposa el misteriós portaveu dels convocants: “Alguns de nosaltres ja estem fixats i perseguits suficientment per tot el que hem fet durant aquest any i escaig o abans, i volem protegir-nos”. És un discurs que ningú que tingui una mica de respecte per la llei s’atreviria a pronunciar i encara menys a aplaudir. Però és un discurs que recorda i deixa molt clar que els revolucionaris d’avui en dia estan molt més disposats a sacrificar el sistema i tothom que se’ls posi per davant (siguin polítics, companys revolucionaris o caixeres de supermercat) que a sacrificar-se per la revolució.

Jo crec, sincerament, que és perquè no saben què és una revolució i perquè si ho sabessin segurament no estarien disposats a fer-la. I que per això tampoc saben què és un assalt o una ocupació del Congrés. És així que els mateixos que criden a ocupar el congrés pretenen deixar molt clar que només han “convocat una acció massiva per envoltar el Congrés”. Que no volen “entrar per la força amb kalashnikovs ni res d’això”, que no volen “assaltar-lo”. Que l’únic que passa és que necessiten “que no sigui una manifestació més” i que és per això que utilitzen “un tipus de llenguatge que ens ajudi a cridar l’atenció”.

És una temptació recorrent d’aquests petits líders intel•lectuals la de pretendre posar el llenguatge al servei de la revolució. I això seria simplement deshonest o ridícul si no fos perquè al final les coses volen dir el que volen dir i la gent no està per metàfores. Si no fos perquè quan ells criden irresponsablement a assaltar el Congrés la gent només pot entendre que se’ls crida a assaltar el Congrés. I no perquè sigui estúpida sinó per tot el contrari, perquè la majoria de no té temps ni ganes de jugar a fer metàfores i per això no es deixen confondre per la poètica revolucionaria. Per dir-ho així, aquests poetes són els únics que no entenen què volen dir quan diuen que necessiten “que no sigui una manifestació com una altra” i que per això parlen d’ocupar el Congrés.

Són feixistes i no ho saben. I són feixistes tant en el fons com en les formes. Són feixistes perquè pretenen representar l’autèntica voluntat de l’autèntic poble i perquè per fer-ho s’atorguen una legitimitat que ningú els ha reconegut. Són feixistes perquè ocupar el Congrés, dissoldre el Parlament, fer dimitir el govern i obrir un nou procés constituent és el que es coneix amb el nom de Cop d’Estat. I no saber que ho són no els fa més innocents ni menys perillosos. Si ara torna a estar de moda que ens cantin la cançoneta del comunisme com una bona idea mal aplicada, els haurem de recordar que el feixisme era una metàfora massa ben aplicada. Que el feixisme sempre està a una metàfora de distància. I que per això més val no forçar gaire la metàfora i debatre com debat el poble, que és precisament el que es fa al Congrés.