Demà dijous tindrà lloc a Madrid un dels esdeveniments polítics més rellevants dels darrers anys. El president Artur Mas es reunirà amb el president Mariano Rajoy per parlar del pacte fiscal. No serà una reunió qualsevol ni protocolària: la part catalana s’ha posat un termini de sis mesos per arribar a un acord i ja ha deixat clar que la hisenda pròpia no apagarà el foc de l’Estat propi, sinó que serà una fita més en el camí. És per això que discrepo de la gent que es pregunta com gestionarà el president Mas la situació, perquè la pregunta és com carai la pensa gestionar el president Rajoy.

Si jo fos Mariano Rajoy hi ha una cosa que no faria en cap cas: rebutjar qualsevol mena d’acord i cenyir-me a la Constitució. És una estratègia suïcida que obre les portes de l’abisme i és una imprudència temerària tenint en comptes que s’albira la foguera basca en l’horitzó. Estic convençut que el president espanyol no vol passar a la Història com el president a qui Espanya se li va desmembrar. Per això Rajoy necessita guanyar temps com sigui i en conseqüència em sorprendré si la reunió dura menys d’una hora, la qual cosa serà un indici clar que no hi ha fumata blanca.

Si jo fos Mariano Rajoy, repeteixo, oferiria a Artur Mas una agència consorciada amb majoria catalana, de manera que donaria satisfacció al famós tema de la clau de la caixa. Evidentment, i en la línia espanyola d’embolicar la troca, intentaria ficar-hi també les quatre diputacions per tal de diluir-ho tot plegat una mica més. Aquesta agència tributària amb majoria de la Generalitat tindria competències exclusives per a recaptar, gestionar, inspeccionar i liquidar els impostos. Seria única perquè no n’hi hauria d’altra a Catalunya, tal com vol CiU, però seria consorciada, cosa que CiU no vol i el Parlament no va aprovar. En segon lloc, i per no provocar la fallida immediata d’Espanya i esperar a millors temps des del punt de vista econòmic, demanaria un període prudencial de temps per reduir el dèficit fiscal als nivells europeus, és a dir del 3 o el 4 per cent. Si jo fos Mariano Rajoy voldria que aquest període transitori i d’adaptació fos de, posem, cinc o sis anys, al final dels quals Catalunya hauria eliminat en gran part el dèficit fiscal, no cauria posicions en el rànking de les Comunitats Autònomes i tindria una relació bilateral amb l’Estat.

Si Rajoy ofereix tot això, llavors el problema serà d’Artur Mas. Per començar, perquè la paraula d’un president espanyol val menys que un bitllet del Monopoli. El president ja ha avisat que un acord sobre el pacte fiscal no suposa la liquidació de la transició nacional, però a ningú no se li escapa que aquest tema quedaria aparcat uns quants anys i generaria una innegable frustració a Catalunya. També és cert que serà més fàcil obrir un procés sobiranista d’aquí uns quants anys amb el pacte fiscal en plena vigència que no pas ara mateix i sense la clau de la caixa. Sigui com sigui, tot això seran dubtes que tindrà el president si Madrid és receptiu, una possibilitat que la Història ens diu que difícilment passarà.