Miquel Martín

Sempre he pensat que si enlloc d’Artur Mas hagués estat José Montilla a Moncloa la matinada del 21 de gener de 2006 pactant la rebaixa de l’Estatut, alguns que ara no ho fan celebrarien anualment l’efemèride com el dia de la traïció a Catalunya. Aquest dimecres en farà tres d’aquell acord. Veníem d’uns dies en què l’expresident Pujol alertava que si l’Estatut es retallava a Madrid podríem fer-nos un ‘autogol’ com el del mític porter Arévalo de l’Andorra. O el dia abans, el divendres 20 al matí, Francesc ‘Quico’ Homs deia als micròfons de RAC-1 que la proposta d’Estatut, tal i com estava, era ‘una aixecada de camisa’. I malgrat això, Artur Mas, que a posteriori es va saber que quatre dies abans d’anar a Moncloa havia estat sopant amb un selecte i reduït grup de l’elit empresarial catalana i espanyola, va acabar pactant el que va pactar. El mateix Mas va explicar en una entrevista concedida a La Razón que aquella nit ‘hablé con Zapatero que en Cataluña gobernaría la lista más votada, es decir, CiU’. La intencionalitat del pacte, aclarida pel mateix autor. 

Però això ja és història. Cal passar pàgina i començar de nou? Sí, del tot. Però sense oblidar. Qui oblida està condemnat a reincidir i ensopegar de nou. Tenim l’Estatut que tenim i la negociació continua ara a Madrid en una pròrroga agònica del partit de tornada per tal que almenys es respecti allò a que el senyor Alfonso Guerra, el mateix José Luis Rodríguez Zapatero i els 164 diputats del PSOE van donar el ‘sí’ en veu alta i dempeus a l’hemicicle del Congrés dels Diputats en una votació nominal històrica. 

Si alguna conseqüència negativa va tenir el desenllaç de l’Estatut va ser que Espanya ens va prendre la mida. Els polítics espanyols van poder assistir a un Beirut particular dels partits catalans que s’estomacaven entre ells enlloc de defensar allò que majoritàriament i democràticament havia aprovat el Parlament de Catalunya el 30 de setembre. Aquell espectacle públic del joc de les cadires -alguns més que altres- per fer-se la foto de l’acord estatutari va acabar desembocant en el fatídic 21 de gener. Tot aquell pack de gestos, concessions i declaracions va servir perquè els dirigents espanyols veiessin que els representants polítics catalans tenien preu. D’una certa temença inicial de l’establishment polític i mediàtic espanyol a que els catalans anéssim de debò després de l’acord el 30 de setembre, es va passar a una pèrdua de respecte total. Van comprovar que, per alguns, el preu pel poder és qualsevol preu. A Madrid, els catalans, ja fa anys que no fem cap por.

En aquesta segona part de la pròrroga en què estem ara instal•lats, ja arribant als penals, els partits polítics catalans i el Govern tenen una nova oportunitat d’aconseguir fer respectar el que és de dret i de justícia. Si a primers de gener el Govern, amb el suport més o menys explícit una setmana després de CiU, va fer arribar un document amb els mínims irrenunciables en finançament, aquest s’ha de fer complir. El passat dilluns, el número dos del PSOE va obsequiar-nos amb una de les seves declaracions llegides de guió per dir, en nom de l’Executiva dels socialistes espanyols, que ‘algunes’ de les consideracions del document del Govern de Catalunya serien tingudes en compte. Un clar advertiment que torna el ribot. O les tisores de podar. 

La recerca del prestigi, el respecte i la credibilitat perdudes tornarà a posar-se a prova en aquesta fase final de la negociació. Es miri com es miri i s’intenti justificar com es vulgui, una segona retallada espanyola contra l’Estatut, ara en finançament, seria inacceptable per qualsevol que cregui en les institucions d’autogovern catalanes. Senzillament perquè sense diners no es poden fer polítiques públiques i el descrèdit dels ciutadans cap a la Generalitat anirà a més si tot es fa de qualsevol manera i no hi ha recursos. Ens hi juguem massa com per acceptar una nova hipoteca de 20 o 25 anys. Ara ja no hi ha marxa enrere.