Ramon Rovira

Fa anys a l’ entrada de l’Havana hi havia un rètol que deia: Comunismo o muerte. I algú amb una bona dosi d’humor negre hi va afegir: Valga la redundància. És impossible resumir amb menys paraules i amb més precisió el balanç de cinquanta anys de revolució fallida. Cinc dècades després de la derrota del dictador Batista, Fidel Castro i la seva camarilla s’han convertit en un patètic record dels ideals de democràcia i llibertat que els van inspirar. S’ aferren al poder conscients que obrir la mà comportaria el seu relleu i ves a saber, si haver de rendir comptes davant d’un tribunal internacional. En contra d’allò que pronosticava el mateix Castro, la història no l’absoldrà i l’únic que li pot garantir un plàcid traspàs, d’altra banda com la majoria dels pitjors dictadors del segle XX, és la política de mà de ferro que aplica als adversaris interns i seguir alimentant la confrontació amb els Estats Units.

Des de J F Kennedy fins a Bush fill, tots els presidents nord-americans s’han estavellat contra l’agudesa política de Castro. Han picat com uns passerells en l’esquer que els hi ha parat per generar i mantenir la tensió i justificar així, un règim sense llibertats ni democràcia. El suposat i sempre imminent atac imperialista, és un argument prou poderós per tenir el poble en permanent peu de guerra, sotmetre’l a restriccions tercermundistes i perpetuar la dictadura del politburó caribeny. La miopia dels Estats Units que han mantingut un embargament inútil , ha donat ales a aquesta estratègia. Si Barack Obama es decideix a superar la carrinclona oposició dels quatre nostàlgics de Florida, aixeca l’embargament i regularitza les relacions comercials i polítiques amb Cuba, el règim caurà com un castell de cartes. Però això els Castro, també ho saben i el més probable és que s’empesquin qualsevol argument per boicotejar el nou procés tal i com ja han fet en ocasions anteriors. I és que per a ells la dicotomia sí que és, comunisme o mort. Sense redundàncies.