Cultura

Els han sorprès les darreres dades sobre assistència al teatre?
Ens han tranquil·litzat. La temporada 2007-08 varem tenir un augment molt important d’espectadors i el nostre neguit era saber com reaccionaria la gent aquest any passat, en plena crisi. El consum s’ha mantingut i per a nosaltres és un triomf en uns moments tan complicats.

A què responen aquestes xifres?
És una suma de diferents causes. Tenim una cartellera molt comparable a la de les grans capitals europees; el teatre és un art no substituïble i, per tant, no hem patit la competència de les noves tecnologies; s’han creat certes eines per fidelitzar públic; i darrerament trobem una actitud molt favorable dels mitjans de comunicació.

La crisi els pot haver beneficiat?
La situació econòmica ha comportat que la població no consumeixi béns que necessiten un pagament a mig o llarg termini i, per tant, la franja de població que consumeix teatre té més liquiditat i pot anar més d’un cop al teatre.

Avui el teatre està a l’abast de tothom?
El teatre ha passat a ser una veritable opció lúdica i cultural per a molts ciutadans. Totes les arts vives requereixen un cert poder adquisitiu i un nivell cultural que acaba marcant certes franges de la ciutadania, però el teatre és una opció molt acomodada de preu quan es compara amb d’altres consums. El cert és que ens estem convertint en l’art viu per excel·lència.

Tot i les bones xifres d’espectadors de la temporada passada, els percentatges de recaptació han baixat.
L’augment d’espectadors de la temporada 2007-08 es va produir per l’arribada de grans musicals amb preus que doblaven els del teatre convencional. Aquest any els musicals no han anat tan bé, però els espectadors els ha recuperat el teatre convencional. En aquest, però, els preus de les entrades són molt inferiors i això s’ha notat en el recompte de guanys final.

Sempre es parla de la “competència” Madrid-Barcelona. En quin moment ens trobem?
Això de la competència és un tòpic històric, originat en una època en la qual per nassos s’havia d’anar a Madrid per fer-ho tot, fins i tot per veure teatre. Aquest tòpic ha passat de moda. El creixement que ha tingut Catalunya teatralment des de la democràcia ens permet estar en un règim d’igualtat amb Madrid a l’hora d’intercanviar i comerciar amb els productes teatrals.

Hi ha qui diu que enguany hi ha poques estrenes a Barcelona i en canvi moltes reposicions d’obres que venen de Madrid.
Proposo que qui diu això agafi la cartellera de Madrid i comprovi que són més els espectacles catalans que han marxat cap allà que els que han vingut. Avui es dóna un intercanvi en igualtat de condicions, tot i això, crec que nosaltres fem un teatre més compromès i amb una qualitat homologable a Europa, que és amb qui ens hem de fixar per comprovar la nostra salut.

Algunes companyies o personatges han dit que no vénen a Catalunya per qüestions lingüístiques.
Aquesta és una excusa de mal pagador. La qüestió lingüística sembla ser una excusa que va molt bé a Madrid, però no és més que un argument fals per ocultar la deficiència del propi producte. Tot el que ha dit això, prèviament se li ha negat venir a Barcelona per la poca qualitat del seu espectacle.

Majoritàriament els productes nouvinguts són en castellà.
Aquesta temporada hi ha 451 produccions catalanes per 113 produccions de la resta de l’Estat. Tenim, doncs, quatre vegades més productes catalans que castellanes. Malgrat això, al voltant d’un 40% del públic declara anar a veure obres en català per un 36% en castellà. Els percentatges no es corresponen, però és lògic. Allò que importes és el que té més èxit, busques seguretat de públic i, en canvi, quan ens referim a obres en català contemplem tot el ventall d’obres, de petit format, en sales alternatives, apostes arriscades, etc.

A ciutats com Madrid hi ha més tradició d’anar al teatre?
No. El tema de la tradició teatral a Madrid és un argument que en aquest moment no té cap arrel. En absolut, no en tenen pas més ells que nosaltres. El que hem d’aconseguir és tenir tradició cultural, en general, i aquest fet és el que acaba determinant el nivell d’un país.

Encara queden anys perquè a Catalunya s’entengui el teatre com l’entenen en d’altres ciutats europees?
En quant a consum de país, qualitat i varietat de l’oferta estem molt a prop de les grans capitals Europea. Ciutats com Londres, però, han fet del teatre una indústria d’explotació i de turisme i aquesta és la nostra assignatura pendent. Cal eliminar prejudicis, augmentar els riscos i pensar que tenim una creativitat amb la suficient capacitat perquè el nostre teatre sigui apreciat en tot el mercat europeu.

El darrer espectacle produït per ‘Tricicle’, ‘Spamalot’, va triomfar la temporada passada i enguany, el musical de ‘Mecano’, ‘Hoy no me puedo levantar’, sembla que serà tot un èxit. El concepte mediàtic també arriba al teatre?
Aquests musicals obren una finestra a gent molt poc assídua al teatre. Per ser aficionat al teatre el primer que has de fer és entrar en un teatre i si el ‘Hoy no me puedo levantar’ ajuda a donar aquest primer pas, per a mi ja és molt. Exceptuant prostitucions varies, qualsevol espectacle digne està afavorint a l’espectador de teatre.

Com a persona vinculada a la cultura, què n’opina del cas Millet?
El que ha fet aquesta persona és tot el contrari del que representa la cultura i la gent que ens hi dediquem. Els que hem lluitat, en la mesura de les nostres forces, per la cultura del país, ens sentim plenament indignats. En el món cultural anem escassos de tot i aprofitar-se d’ell d’una forma delictiva... Prefereixo no utilitzar aquests moments per donar lliçons d’ètica i moral.

Creu que la població consumidora de cultura reaccionarà d’alguna manera?
No ho hauria de fer. Vull pensar que això ha estat un accident i que no es pot barrejar una persona individual amb la cultura del país, que ve de molt lluny i li queda molt camí per recórrer. La cultura ha de quedar salvaguardada i certs tics s’hauran de començar a revisar.

Què espera de la nova temporada?
Vull ser optimista. En el món teatral les coses van bé i s’ha de predicar amb aquest optimisme i aprofiar-ne l’empenta. El que ens fa falta en aquest país és dir quines coses ens van bé, estic convençut que són tantes o més que les que van malament. També ens hem de fixar en aquells que no tenen la grip A, ni tenen problemes, ni estan a l’atur.