Cultura

No són els primers premis que rep. Què signifiquen per a vostè aquests reconeixements a “Les cançons tel·lúriques”?
Estic molt agraït i sorprès. Aquest era un disc més interior i que, d’entrada, no havia de tenir tanta repercussió.

Aquest treball, però, és especial.
Està estructurat en dues parts, la primera són poemes de Jacint Verdaguer musicats, és la part més mística i romàntica, i l’altre, són cançons tradicionals de Berga i Solsona.

Rau aquí l’esperit tel·lúric del disc?
Sí. Si beus de les pròpies arrels i la pròpia tradició local, paradoxalment, la teva música pot interessar molt més enllà del teu país. De pop rock en fan a tot arreu.

Sovint la música en català es vincula a la reivindicació de la llengua i la cultura. Ho considera positiu?
En el passat la llengua va estigmatitzar la música, ara ja no. Avui la música catalana no està necessàriament relacionada amb opcions polítiques, ni amb reivindicacions. També en les temàtiques hi ha un gran ventall de propostes on tothom pot trobar el missatge que busca.

I en el seu cas, hi ha posicionament polític?
És inevitable que aquell que canta o escriu expressi les seves idees polítiques. En el meu cas, però, no m’agrada fer-ne bandera i, per això, no ho dic directament.  No és el missatge que vull donar d'entrada.

Una de les cançons del nou disc es diu “Anem”. Cap on creu que anem com a país?
Crec que aquest país, en els temes realment importants, fa segles que no sap on va. De vegades lluitar per un mateix i fer les coses amb coherència pot contribuir molt més al país que no pas lluitar pel país en si. Sembla una mica inútil passar-se la vida lluitant per a no res.

Però potser sí que com a cantautor lluita per la llengua cantant en català.
Un cantautor em va dir que quan tu defenses una llengua, l’estàs matant, l’estàs posant en una vitrina. La millor manera de reivindicar una llengua és fer-la viva, crear amb ella i divertir-se amb ella tot compartint-la. Hem de fer un canvi, deixar la cultura de la resistència i passar a l'ofensiva, ensenyant les coses que sabem fer.

El president del Parlament, Ernest Benach, deia, durant els premis Enderrock del passat dimarts, que la música en català està en un “moment molt dolç”. Hi està d’acord?
Totalment, i a més penso que ja fa temps que ho està. Fa temps que la nostra música està passant per un moment excel·lent sobretot a nivell creatiu, hi ha una gran diversitat d’estils i propostes.

Com serà aquesta nova etapa en el panorama musical català?
Anem cap a la llibertat. Als anys seixanta, si algú agafava una guitarra solia fer la cançó clàssica que hi havia en aquell moment. Als noranta tots els grups seguien l’estela del rock català. Avui les possibilitats estan molt obertes, la societat de la informació permet accedir a propostes molt diferents.

Quina diferència hi ha entre el cantautor d’avui i els Serrat, Llach o Raimon de la Transició?
Avui la gent té els canals necessaris per expressar les seves idees polítiques. La funció del cantautor ja no és fer campanyes electorals ni mítings ideològics sinó fer música, que ja té prou sentit.

Què podem trobar de Jaume Sisa i Pau Riba en Roger Mas?
Aquesta pregunta avui dia no la sé respondre. Quan vaig començar estava molt influenciat per ells. Per a mi van ser dos referents grandíssims. Però després vas escoltant i descobrint noves músiques i arriba un punt que ja no saps ben bé que t’uneix i que et separa amb d’altres propostes.

És un bon moment per la música d’autor?
La gent que comenci a estar cansada de la música com a producte està d’enhorabona a Catalunya. Les propostes que estan sortint darrerament, si tenen quelcom en comú, és que no són prefabricades. I tot això, malgrat que el mercat pràcticament ha deixat d’existir i la crisi ha afectat molt a aquest sector. Però ens hem d'adaptar .

Crisi econòmica global, crisi en la indústria musical, etc. Quin és el secret per sobreviure?
L’únic secret passa per tenir un mínim de talent i lluitar dia a dia per aquell objectiu que un s’ha marcat. Voluntat, vocació i decisió, aquesta és la formula.