Política

Tal com diu el títol del seu darrer llibre, creu que ha arribat el moment de dir 'prou'?
Crec que, en un sentit europeu, sí que ha arribat. Si cada dia ens diuen que hem de ser bons europeus, la veritat és que es fa cada dia més difícil de localitzar a Europa un grup humà que estaria disposat a acceptar allò que ens vénen com a normal aquí cada dia. Qui a Europa acceptaria que un Tribunal Constitucional, aliè per complet als nostres interessos, els digués què han de fer, per sobre del que ha dit el seu Parlament? O que el menyspreu pel seu idioma, a l'Estat que diu representar-los, els fos tan estès? Tenim una situació insostenible que no es proclama en el món de la política diària, però que sí és capaç de sorprendre propis i estranys col•locant mig milió de persones al carrer com va ocórrer el dia 1 de desembre del 2007, i el febrer del 2006. O és que la gent no se'n recorda? Una manifestació així de gegantina a Estocolm o París seria recordada durant anys. Però ningú sembla recordar perquè tota aquella generació de gent va sortir. Ara jo dic que és un moment per dir prou. I ho dic no perquè ningú surti a cremar retrats de ningú al carrer, sinó perquè crec que ens cal més convicció moral interior per no ser menys que un europeu, i exigir el tracte que tot grup humà es mereix. Ho dic perquè tinguem més força i perquè tenim raó. La gent s'ho ha d'acabar de creure.

Quins són els símptomes per detectar que Catalunya és incompatible amb Espanya?
En certa manera, és un missatge que cada dia ens arriba des de sectors més moderats, inesperadament potser. Que dos expresidents de la Generalitat hagin acudit a una manifestació convocada per una entitat que es diu "Pel dret a Decidir", amb una clara estètica sobiranista, certament vol dir alguna cosa, oi? Però més que això, és una cosa que s'observa en molta gent anònima que potser no diu massa res, però que percep, des de casa seva, que quan parlem dels llindars espanyol i el català, davant l'exigència democràtica, ens estem referint a dues coses que no tenen res a veure. Si fos per nosaltres, les lleis fonamentals del país serien totalment diferents. Però potser el més gran símptoma d'aquesta incompatibilitat és que no ens accepten com són, i nosaltres sí que ens veiem obligats a acceptar una situació que no volem. Rajoy es va passar les eleccions darreres dient que ell representava la "igualdad" de tots els espanyols. Però aquesta igualtat consisteix en arraconar tot el que no agrada a Madrid i al seu Tribunal Constitucional. És intolerable. Som incompatibles perquè les nostres realitats i punts de vista són oposats.

L'única sortida és l'autodeterminació o n'hi ha alguna altra?
L'única sortida, efectivament, a qualsevol país democràtic, és l'autodeterminació. Però aquesta cal entendre-la, no com un dia que es va a votar aquest dret, sinó l'establiment -llarg, democràtic i costós- de les mesures que en fan veure la necessitat entre una gran majoria, i la possibilitat que, mediàticament, aquest missatge es pugui obrir forat més enllà dels ja convençuts. Això és difícil amb un país dominat pels senyors Lara, comte de Godó -Grande de España- i la Caixa, tal com està concebuda avui. L'autodeterminació és un procés no una foto fixa. Però hi ha d'haver una autèntica igualtat d'oportunitats, cosa que avui no existeix. Hi ha mecanismes en funcionament, com els toros, que ens fan sortir tocats a la plaza on ens toregen.

Algun dia es podrà portar a terme una consulta popular per saber quin és el grau d'acceptació de la independència a Catalunya?
Sí, n'estic convençut. És inconcebible que no s'arribi a això, perquè seria un fracàs per a una societat el fet de no poder sentir-se adult. És com si als 60 anys et fan portar pantalonets curts a l'hivern. Necessitem uns bons pantalons d'adult que és el que cal que sigui tot grup a Europa.

Els poders espanyols ho permetrien?
Bé, més tard o més d'hora s'hauran de plantejar què vol dir exactament això de "permetre" i "no permetre" coses als grups humans amb aspiracions de llibertat. Tampoc els servis i els russos volien permetre coses, i mira, ara els bosnians i els georgians no volen saber res d'ells. És a dir, la mentalitat de "permetre" i "no permetre" és un element que, a la llarga, els pot sortir "car". Recordo una entrevista en què un polític serbi es lamentava que unes altres actituds per part dels seus, potser ara Iugoslàvia encara existiria. De moment les actituds del poder espanyol, Carme Chacón inclosa, s'assembla molt a l'actitud espanyola respecte a Cuba, el 1897, o Filipines uns anys abans de la seva independència. La pregunta és una altra que la formulada: ho permetrem nosaltres que no ens permetin alguna cosa?

Després de més de 30 anys de la mort de Franco, per què creu que l'esperit d'aquell moviment encara resta viu a alguns indrets de l'Estat espanyol?
Perquè d'aquell muntatge encara en xuclen alguns com ens demostra l'actual president de Sogecable, empresa actualment participada pel grup Prisa, de l'òrbita socialista, a qui no li fa res treballar colze amb colze amb el franquista Rodolfo Martin Villa. És un home que amb una Llei de la Memòria com hagués calgut estaria amb uns problemes judicials molt considerables al davant. Per altra banda, aquesta continuïtat del franquisme -sociològic, econòmic i cultural- ha permès la continuïtat d'un clima moral, irrespirable, inimaginable en un país democràtic, que fa que, en les coses bàsiques, els valors democràtics i respectuoses amb les diferències, siguin menyspreades quan no esborrades del tot. Mira la imatge que dóna TeleMadrid de Catalunya. En un país amb un sistema judicial just, això seria impensable. Aquí és "normal". Com ho és que la principal ràdio pública -Radio Nacional de España- dugui el nom que una cúpula militar li va donar en crear-la com a portaveu del seu aixecament feixista. Quan expliques aquestes coses a un demòcrata anglès o alemany, fins i tot del partit conservador, no s'ho pot creure. Jo sempre dic que algú de cognom ben anglosaxó algun dia guanyarà un premi Pulitzer "descobrint" les increïbles realitats de l'Estat espanyol d'avui. Vaig tenir ocasió d'experimentar-ho al London School of Economics, a invitació de Paul Preston, l'any 2006. Els vaig explicar coses com que el Fiscal General de l'Estat (d'un país manat per "socialistes") hagi pres la decisió de no permetre la anul•lació de les penes del franquisme. Van al•lucinar. Però encara al•lucinen més quan els dius que un parent directe d'aquest Fiscal General va ser un jutge franquista que va intervenir directament en la condemna de molts republicans. ¿Quin Estat és aquest que posa una decisió d'aquest calibre en mans d'un jurista d'aquest perfil? Són de les coses que exposo al llibre...Cal dir les coses pel seu nom i denunciar que allò que se'ns ven com a"normal", de normal no en té un sol bri.

En el seu llibre també parla de Pasqual Maragall. Per què pensa que se'l va defenestrar?
Bé, en el meu llibre la gent es pot haver quedat sorprès que jo hi dediqui un capítol a Maragall. Bé, també a la segona resposta teva l'he esmentat. I ho faig perquè crec que el seu cas és simptomàtic per tres raons. Primer perquè demostra que el simple apartament d'un dirigent del cor de la política catalana li pot facilitar el pas cap a dir la veritat. Els que hi són, de PP a ERC, no s'hi poden atrevir fora de casos com Joan Tardà. Va contra les regles del "joc", és tabú. Però aquí veiem com Maragall trenca el tabú i al cap de pocs mesos de sortir de la Presidència, ja ens ve a dir que tot és una farsa, que l'Estatut és un bunyol, que el seu partit d'abans (el PSC) és un mer apèndix del PSOE -en tantes paraules, el seu cas ens ho demostra- i que les institucions catalanes no hi pinten res. És altament significatiu. En segon lloc és simptomàtic perquè mostra clarament que amb el PSC com a partit hegemònic de l'esquerra, el país, en conjunt, ha fet un enorme pas enrere de 80 anys. En tercer lloc, és simptomàtic perquè demostra que certa gent ja està disposada a dir les coses pel seu nom. Pujol ha dit que el pacte de la Transició l'han massacrat i Maragall també diu que l'Estatut nou no val res. Fins i tot Joaquim Nadal ha dit que caldria "replantejar" les relacions amb Espanya. Caram! És un bon punt de partida per veure que alguna cosa grinyola. ¿On queda el "nunca tuvimos tanto poder" de fa un temps? Fa pensar que s'ha de dir prou en algun moment. Però ja està vist i revist el que ens espera de Madrid.

Maragall ha quedat decebut del que era el seu partit?
Això ho ha de dir ell. Nosaltres només podem analitzar una situació en què un partit sacrifica la seva màxima basa electoral -Maragall tenia uns índexs de popularitat molt grans, essent una garantia electoral- per suplantar-lo de la manera més barroera, a ordres de Madrid, per un "señor ministro" i baró del partit que, acte seguit, proclama que Catalunya no té drets històrics. És evident que Maragall els feia nosa perquè els havia fet una deriva catalanista que no els agradava gens. Se sortia del guió de la Catalunya submissa que constantment ens recorden Chacón i l'aparell del PSC que volen. Una altra cosa és que ara el Montilla faci el paper de bo. Però crec que tot és teatre fi.

Vostè afirma que el catalanisme, avui, no és popular. Per què?
Perquè no hem fet bé els deures. Al món el basquisme té molta més aurèola de causa de la llibertat. Catalunya és una gran causa de la llibertat, però de la manera que va anar la guerra, això va portar a un caldo de cultiu - el del franquisme- en què es va practicar una immensa distorsió de la imatge del catalanisme. I és la que encara cueja avui. El catalanisme ha de projectar-se com a causa que està radicalment al costat de la gent del carrer, allunyada de tota cultureta o imatge de poder que, en el fons, és absolutament falsa, però que interessa projectar. Un interessant estudi del 2000 de Xavier Ruiz Collantes demostra com les televisions espanyoles ajuden a projectar aquesta imatge impopular, per a públics aliens i de casa és clar. Cal vèncer tots els obstacles, interns i exteriors, per fer del catalanisme una causa popular, que no vol dir fer-la "casa" de
ningú. S'ho mereix.

L'arribada de Puigcercós a la presidència d'ERC pot afavorir l'apropament entre CiU i ERC de cara a formar un govern nacionalista?
No en tinc ni idea. Això ho ha de dir aquest senyor. Ara, el que faria molt bé en analitzar la direcció d'ERC és el perquè de la seva enorme davallada electoral. No apliquen els mètodes d'anàlisi -emocionals, sociològics, nacionals- que caldria i es limiten al dia a dia de la política regionalitzada i fortament mediatitzada. Ara, que la unitat entre tots els catalanistes és necessària, això ho veu qualsevol persona menys, de moment, els polítics. Cal evitar a tota costa un creixement dels socialistes, partit que ha demostrat sobradament que no creu en la Catalunya que nosaltres vam heretar dels nostres avis. Si ara fins i tot la dretana Unión del Pueblo Navarro ha demostrat ser més autonomista que no el PSC!

El front català que s'ha generat pel finançament, el veu perdurable o no?
Algun dia cal esperar que la classe política catalana cregui alguna cosa perdurable i tots ens hi podrem afegir. De moment, entre tots, han votat una moció que fa que una molt honorable néta del President Companys hagi hagut d'anar a Madrid, emplaçada pel Senyor Saura, per demanar un certificat de bona conducta pel seu avi perquè es pugui "obrir una porta" per a la seva rehabilitació. M'agradaria saber què n'opina Amnistia Internacional o Human Rights Watch. Malgrat tot, estic convençut que algun dia els polítics catalans no tindran més remei que considerar el seu propi país com una prioritat. I quan passi això, veuran la necessitat d'unir-se. Que no sigui massa tard. De moment anem perdent posicions a cada bugada.

Zapatero ha estat un bon president per a Catalunya?
No ho sé. Ho ha estat Sarkozy o Lula? Jo crec que un país només pot tenir un bon president, el seu propi. Zapatero és un president d'Espanya. I Espanya encara m'ha de donar una bona raó per pensar que un bon president del seu país ho pugui ser del meu. De moment sembla tot el contrari perquè el "patriotismo constitucional" l'apliquen uns i altres. Només cal veure l'edicte per a l'orientació de RTVE de l'any 2007. Pur nacionalisme agressiu.

El 2014 serà una data clau per a Catalunya o ja ha quedat en l'oblit?
El 2014 acabarà arribant i crec que serà una prova. Hem de fer una cosa grossa. Crec que molts socialistes i populars pagarien perquè el calendari passés del 2013 al 15. Però necessitem polítics que estiguin a l'alçada.

Després d'aquest llibre, com veu el futur de Catalunya?
A Catalunya, com a totes les causes sense poder efectiu, només li queda un camí. Lluitar per fer-se present i per aconseguir eines per arravatar la seva sobirania. Només així podrem ser un país equilibrat, solidari, sostenible, lliure de tota hipocresia i turbulència interna com actualment ens suposa la supressió de la nostra sobirania com a poble.