Cultura

Què és el trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDA)?
No és una malaltia mental, sinó una síndrome que genera falta d’atenció. Qui la pateix sempre té pressa en fer les coses i sembla que està permanentment despistat.

Quin és l’objectiu del llibre?
El llibre és una reflexió directe sobre com és el nostre fill Igor. Varem considerar que seria interessant explicar la manera de sentir, les creences, els problemes, les pors i les traves, d’un noi amb TDA.

Però aquesta síndrome és encara una gran desconeguda.
Quan a l'Igor se li van diagnosticar el TDA, la gran majoria de la gent no tenia ni idea de què es tractava. Avui s’està donant a conèixer i sobretot a altres països ja és plenament acceptat. La hiperactivitat no es perd mai, però es pot anar apaivagant amb el temps si es tracta.

Com podem detectar que un noi o noia és hiperactiu?
Sovint són nens o nenes que no fan cas, que responen, que són rebels. Malauradament això va creant una imatge de noi conflictiu i, en ell, una sensació de rebuig de professors, d’alumnes i, en general, de l’entorn social.

Què els porta a ser així?
El que volen és assegurar la seva autoestima perquè moltes vegades es subestimen a ells mateixos. El problema principal és que els hiperactius tenen molt arrelat el concepte de lideratge. Com que sempre fan coses, sempre provoquen situacions noves. Al veure’s rebutjats pel seu entorn busquen un reconeixement als extrems dels grups i si això no es controla pot complicar-se.

Coneix alguna recepta per als pares a l’hora d’afrontar amb èxit aquesta síndrome?
El primer de tot és assumir-ho i acceptar-ho. A partir d’aquí buscar les solucions mèdiques i, sobretot, bolcar-se en les relacions personals afectives. És importantíssim que el noi o noia se senti normalitzat, que no es vegi com una cosa rara.

El TDA es pot tractar amb fàrmacs?
Hi ha dos opinions; una defensa el tractament amb fàrmacs i l’altre no. Cada hiperactiu és diferent però és essencial tractar l’hiperactivitat amb recolzament i estima. Crec que el nostre fill és del 30% d’hiperactius que ha tingut més sort perquè, a part del suport que li hem donat, hem pogut comptar amb els recursos necessaris per tractar el trastorn.

Com ha estat el pas de l’Igor per l’escola?
Ell a l'escola ha estat un noi més encara que sempre hi has d’estar a sobre. Té una manera d’entendre la informació diferent, les explicacions se li han de fer més esquemàtiques, amb colors, amb quadres sinòptics.

Catalunya està preparada per aquests casos?
A un altre país, per exemple als Estats Units, l’Igor ho hagués tingut molt més fàcil. Allà aquestes síndromes estan molt més assimilats i fins i tot a les escoles tenen llibres especials per a ells. Aquí tot just ara comencem a conèixer el TDA.

Quins estigmes s’associen a aquesta síndrome?
Hi ha malalties molt més complicades i que poden acabar marginant molt més el nen dins el grup. Ells busquen l’afiançament dins la colla i, per tant, quan són petits poden arribar a ser molt estimats. Els problemes arriben més tard, cap els 14 anys, quan es comencen a fer grans i encara fan bestieses per continuar a dins el grup.

Tot i el seu trastorn, vostè assegura que l’Igor és un crack. Per què aquest títol?
Ell cada dia feia moltes malifetes, donava cops de porta, tenia l’armari fet un desastre, cada matí tirava el got de llet per terra. Va arribar un moment que li vam dir: "El que tu fas no ho fa ningú, ets un crack".

El llibre desprèn optimisme.
La formula del crack la vam començar a aplicar al problema general. Tot el que feia l’Igor ho feia perfecte, perquè era únic. Aquest llibre ensenya a positivar els problemes. Si et prens el síndrome del teu fill amb mal humor et destrossarà la vida, per buscar solucions has de partir del bon humor.

I què en pensa l’Igor de llibre?
Està encantat. Li vaig consultar abans d’escriure’l i li he anat explicant com avançava.

Quin futur desitja per l’Igor?
És el que ell espera per a si mateix. Aquest any tindrà la possibilitat d’entrar a la universitat, vol fer Administració d’Empresa, està capacitat per fer-ho. Si hagués volgut ser fuster també n’estaria orgullós.