Política

Quantes vegades li van haver de proposar que encapçalés la llista d’ERC a Europa abans que acceptés?
Vaig parlar amb en Joan Ridao i després de proposar-m’ho, passats uns dies, vam arribar a un acord d’acceptació per part meva, amb molt d’orgull i sentint-me molt honorat de tenir la possibilitat d’encapçalar la llista d’ERC, que és un partit pel qual sento una gran estima i on ja hi havia treballat com a candidat independent en l’àmbit municipal durant dues legislatures.

Mònica Sabata va refusar un lloc que vostè ha acceptat. En el cas d’ella és de suposar que no comparteix plenament l’actual línia d’ERC. I vostè?
No em consta que la Mònica Sabata s’hagi expressat en aquest sentit. En tot cas, jo sí estic d’acord amb l’actual línia d’ERC, encara que sóc conscient que aquesta línia a vegades posa el partit i segurament el país en situacions complexes. El que passa és que la vida política és complexa i pensar que situacions d’aquestes no hi seran és un pèl ingenu. Esquerra no té pas majoria absoluta al Parlament. Les relacions de Catalunya amb Espanya sempre han estat difícils i fa 300 anys que intentem obtenir la nostra llibertat d’una manera o altra. Segurament el camí que ens queda per recórrer cap a la llibertat tampoc serà fàcil. Hi haurà atzucacs i de vegades hi ha camins que cal recórrer i que no tothom entén, que no tothom comparteix i que fins i tot de vegades provoquen ferides en la sensibilitat de molta gent.

Això passa per oferir-se com a subseu de l’olímpica Madrid 2016 i donar-hi suport?
Jo crec que és molt important que el govern de Catalunya faci els gestos que cregui necessaris per tal d’intentar aconseguir del govern espanyol i dels polítics espanyols un tracte recíproc, de manera que si aquest tracte recíproc no arriba (com no ha arribat mai)...

Encara hem de fer més gestos sense resposta...?
Tenint en compte aquesta experiència històrica, té una certa lògica pensar que tampoc no els obtindrem en el futur. Tot i així ens carrega de raons davant de molta gent que encara les necessita, aquestes raons. Per a molts de nosaltres no ho és tant, però carregar-se de raons amb l’Estat espanyol també és bo perquè d’una manera o altra ha de servir per cohesionar la societat catalana al voltant d’un projecte que ens allunyi definitivament d’Espanya.

En tot cas aquesta no era l’estratègia del 2004 quan el senyor Carod va negar el seu suport a Madrid 2012...
La seva estratègia li heu de demanar a ell. En tot cas jo entenc perfectament que el senyor Carod en algun moment determinat pugui fer unes declaracions i en tot cas si les rellegíssim tal i com les va dir segur que molts podrien estar-hi d’acord...

Però potser amb el que no estan d’acord és amb l’actitud que ell i ERC tenen actualment al Govern...
Efectivament, tal i com acabo d’explicar, al mateix temps pot passar que hi hagi gent que no entengui certes iniciatives que serveixen per carregar de raons la societat catalana per cohesionar-la i fer-la avançar en el camí de la llibertat. Ara! Aquest és un camí llarg, difícil i complicat. Si fos fàcil ja faria 300 anys que seríem lliures.

Vostè assumeix aquesta candidatura com un risc personal i difícil, en un moment en què ERC està protagonitzant un cicle electoral descendent?
Jo ho assumeixo sobretot amb molta calma, amb molta serenitat, amb molta tranquil•litat d’esperit i amb molt d’orgull perquè m'omple de joia encapçalar una llista d’un partit que com ERC compta amb una llarguíssima trajectòria política, que representa a una part molt substancial de la societat del meu país i amb qui comparteixo moltes coses i, per damunt de totes, la llibertat del nostre país. Tot això em fa sentir molt còmode.

Quin és el seu objectiu?
Intentar estar a l’alçada de les expectatives que hagi pogut generar, i fer-ho el millor possible mirant de demostrar que es pot fer una campanya electoral i política de forma amable i comprensiva, mirant d’entendre’ns tots i mirant d’implicar cada vegada més gent.

Contempla no sortir escollit? Es planteja el seu recorregut polític més enllà d’aquestes eleccions?
No. Senzillament intento ajudar el meu país i crec que ERC és una eina per construir el país que jo vull. Per això miro d’ajudar-hi, ara des d’un lloc d’enorme responsabilitat que intentaré assumir el millor possible. Si el cicle és millor o pitjor a mi personalment m’ha de preocupar poc perquè jo d’això no n’he de treure cap rendiment electoral, sinó mirar d’ajudar el meu país.

Bernat Joan deia que encarar els comicis europeus en clau només catalana seria un greu error. Quines són les seves propostes per a Europa?
No em consta que en Bernat Joan hagi dit això. En tot cas, és molt important que la societat catalana estigui present a Europa, i que hi estigui des d’una posició independentista desacomplexada, i a més compromesa en la defensa dels drets socials dels nostres ciutadans, així com de la possibilitat de recuperar una línia de creixement econòmic. Encara ens queda molt camí per recórrer en el reconeixement dels nostres drets nacionals, i també en l’àmbit del creixement econòmic i dels drets socials. És important que a Europa s’expliqui Catalunya.

Per què?
Perquè a Europa es decideixen moltes qüestions importants.

Com què?
Com gairebé tot.

Per exemple?
El marc de relacions laborals. És a dir, es decideix a Europa si hem de treballar un màxim de 48 o de 65 hores a la setmana.

I això ho han de defensar un o dos diputats a Brussel•les?
Nosaltres hi hem de ser, d’entrada per obtenir informació i poder-la explicar a la nostra societat, encara que només fos per això. Perquè Europa és molt important en l’àmbit de les relacions laborals, però també en l’àmbit de les grans superfícies comercials, dels horaris comercials, dels sistemes d’estudis universitaris, de la producció agrària, de la quota pesquera... Tot això es decideix a Europa i com a mínim hi hem de tenir les antenes posades. I a més tenim el dret de fer sentir la nostra veu, i en la mesura del possible hem d’intentar mirar de defensar els nostres interessos. Per tot això és importantíssim que hi hagi presència d’eurodiputats catalans.

Discurs molt social, el seu. Es definiria com a catalanista, com a nacionalista o com a independentista?
Jo sóc un català que el que vol és la llibertat del seu país, el creixement econòmic del seu país i justícia social en el seu país. Amb aquest dibuix que li acabo d’esbossar s’hi sentiria còmoda una part molt important de la societat d’aquest país.

Més aviat els nacionalistes...
Sí clar...

Li ho dic perquè més d’una vegada des d’ERC s’ha puntualitzat que aquest partit és independentista, no nacionalista.
Aquest matisos exigirien d’una reflexió molt detallada. Però el que passa és que aquest tipus de matisos, que són importants, no neguen que ser nacionalista i ser independentista són dues cares d’una mateixa moneda en la majoria dels casos. De la mateixa manera que es pot ser independentista sense necessitat de ser nacionalista.

Vostè només té que bones paraules per a Ramon Tremosa, però no té por de ser utilitzat per allò que s’ha acusat en alguna ocasió a ERC de buscar una falsa equidistància?
Jo no tinc por.

Els seus elogis vers ell són sincers, doncs?
Ho sap ell i molts amics en comú. En tinc admiració, respecte, estima...

Es preveu, doncs, campanya de guant blanc.
Sempre hauríem de fer les coses amb un cert guant blanc. L’educació, les bones maneres i les bones formes no haurien d’estar renyades amb l’eficàcia.

Ara s’haurà de veure justificants el tripartit...
Jo no he de justificar el tripartit ni deixar de justificar-lo. La meva feina és anar a Europa i representar el meu país, així com intentar col•laborar amb els altres eurodiputats catalans en tot allò que ho puguem fer. En tot cas és normal que hi hagi gent que li preocupin coses com aquesta que vostè apunta...

Ens arriba precisament de gent d’ERC...
L’any 2003 ERC va haver de decidir si el llarg camí nacional que encara ens queda per recórrer el volia fer amb CiU o no. Segurament Esquerra va tenir la sensació (encertada o no) que CiU no estava disposada a recórrer aquest camí de reconeixement nacional. Esquerra estava obligada a més a recórrer el camí de les polítiques i dels drets socials, i segurament va tenir la sensació que de la mà del PSC i d’ICV podria recórrer una part de les polítiques social, així com enfilar una part del camí del reconeixement nacional per aquesta via, amb l’opció estatutària. En aquest intent de carregar-nos de raons per demostrar la dificultat d’entesa amb l’Estat espanyol, em sembla que ERC va fer una bona opció en pactar amb el PSC i ICV el primer tripartit.

Però allò els socialistes els ho van acabar pactant amb CiU. I el segon tripartit, doncs? Com el valora?
S’havia d’implementar un estatut retallat tant de la mà del PSC com de CiU. Així que ERC tornava a estar en una posició molt incòmoda perquè havia de mirar d’implementar al màxim un Estatut que qualsevol dels seus socis possibles havia contribuït a retallar. I això em sembla una evidència... A més, l’endemà de les eleccions de l’1 de novembre de 2006, l’executiva de CiU va dir que la seva prioritat de pacte era amb el PSC, tal com evidencien les hemeroteques.

Però no troba que qui havia empès per retallar era el PSOE, i no precisament CiU, oi?
Però pràcticament ho van votar tot junts.

Vostè no té la clara convicció de qui va empènyer a la baixa va ser el govern espanyol del PSOE (amb el PSC)?
Jo no estic gaire segur d’aquesta percepció. Jo tinc la sensació que hi va haver un pacte on es va sentenciar la sort de l’Estatut i de passada la del finançament. Per això ara estem encallats en una situació d’una negociació interminable pel finançament. Si fos cert que el PSOE va estirar més cap a la retallada que no pas CiU, el cas és que CiU va acabar votant-hi conjuntament.

Sigui com sigui, finalment ERC va tornar a triar pels socialistes.
Era important mirar de maximitzar les possibilitats d’un millor finançament perquè segurament era l’únic que podia ser capaç d’aguantar una negociació de llarg recorregut amb el PSOE. Segurament amb un govern CiU-ERC, el finançament que hauria estat disposat a tirar endavant el PSOE hauria estat més a la baixa. Per això ERC va mirar pel que creia més convenient pel país.

Finalment, faci’ns una mica d’autocrítica i bons propòsits propis de l’independent que encara és.
Esquerra hauria de ser conscient que sovint amb la seva gestió i amb les seves decisions ha ferit la sensibilitat de molta gent de bona fe. Com hauria de ser conscient d’això? Hauria de saber-ho valorar i tenir-lo en compte de cara al futur. Però aquest esforç l’hem de fer tots, i no només ERC. En l’àmbit del reconeixement de les sensibilitats en el catalanisme també l’hauran de fer CiU, PSC i ICV.