Política

Òmnium Cultural ha arribat enguany als 20.000 socis. Aquesta xifra és conseqüència de la feina ben feta o del desencís polític dels catalans?
De tot una mica. Hem fet campanyes específiques per millorar la pertinença a Òmnium i equilibrar la nostra presència al territori. Però també és cert que hi ha gent que s’apunta a entitats com la nostra moguts per la desconfiança amb els polítics. Des d’Òmnium, però, sempre hem dit que nosaltres no som substituts dels polítics, perquè ells són absolutament indispensables. Vam fer aquest paper a finals del franquisme, però ara ja no.

Per tant, abans acollíeu “el català emprenyat” i ara “el català desemparat” o “desencisat”...
Més enllà dels noms, els catalans ara busquen efectivitat. Però sigui quina sigui la solució del futur polític de Catalunya en democràcia no hi ha altre manera que aconseguir una majoria que li doni suport. Nosaltres intentem crear aquesta consciència nacional per un dia aconseguir la majoria social. Si al final els polítics la saben fer servir o la converteixen en desànim ja és cosa seva.

Un exemple...
Sovint em pregunten: “Vostè és partidari del dret a l’autodeterminació?” Sí, però que es pugui exercir aquest dret no és feina nostra. El nostre objectiu és creure que si un dia es convoca un referèndum sobre aquest tema el guanyarem perquè abans hem creat una consciència nacional àmplia i majoritària. Aquesta distinció és difícil, però nosaltres només treballem en aquest nivell.

Vostès s’han manifestat per l’Estatut i el finançament. Però després els governs no han executat, no hi ha hagut el segon pas.
Hem dit públicament dues coses. En primer lloc, no reconeixem la competència del Tribunal Constitucional per dir res sobre una llei que han aprovat dos Parlaments. Ara per ara la sentència està bloquejada per diversos temes, però també perquè senten pressió. I, en segon lloc, diem que l’Estatut no ens agrada però un cop aprovat s’ha de complir. Per tant, estem a favor de pactar un finançament adequat. No pot ser que, malgrat tenir competències de cultura, a la majoria d’òrgans culturals del país hi hagi la presència de l’Estat perquè ells tenen els diners. Tenim competències que no podem fer efectives per manca de recursos.

I si el TC publica una sentència negativa o es pacta un mal finançament... Què haurem de fer?
No ho sé. És evident que moltes entitats estem disposades a sortir al carrer a protestar.

Però vol dir que les manifestacions al Passeig de Gràcia tenen efectivitat?
També han sortit altres propostes. Per exemple accions de desobediència civil com treure totes les banderes espanyoles dels edificis oficials, objecció fiscal –però hem de ser molts-... nosaltres continuem dient que qualsevol proposta majoritària del Parlament de Catalunya que es mantingui ferma pot generar una crisi política a l’Estat espanyol. Però ho voldran fer? Ho sabran fer? Segurament cadascú farà els seus càlculs partidistes, ja vam veure què va passar el 2005.

L’abstencionisme de les eleccions europees és l’exemple més recent de desinterès dels catalans vers la política?
Sí, però hem de tenir en compte que tots estem subjectes a l’activitat política. No podem passar de la política.

Dijous s’ha convocat un Acte de Sobirania a la plaça de Sant Jaume. Òmnium hi participarà?
Com a entitat sempre valorem cada proposta. Personalment lamento que l’anomena’t “català inquiet”, que li preocupa el país i va creant plataformes, estigui tan dispers. I per acabar-ho d’adobar algunes plataformes es parteixin. A nosaltres ens interessa tenir un gran ventall social, però també polític.

Respecte aquest ventall polític, creu que a Catalunya actualment es divideix entre dreta i esquerra o entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols?
L’eix dreta-esquerra en aquests moments serveix més per tranquil•litzar consciències que per diferenciar polítiques efectives. En canvi allò que s’està criticant sempre, nacionalisme català-nacionalisme espanyol és en aquests moments decisiu. La prova més evident és el País Basc. PP i PSOE han pactat per escombrar el nacionalisme. En aquest moment el tema que determina més la política espanyola són les realitats nacionals. Entre la dreta i l’esquerra els marges de maniobra en polítiques socials són tan petits que s’han d’agafar en temes com el de l’avortament. Jo defenso el model social europeu, perquè és el més avançat del món.

Precisament, Vidal-Quadras demana un pacte PP-PSOE a nivell d’estat per recuperar la unitat nacional espanyola.
S’ha de ser una mica curt de gambals o mal intencionat per no veure que l’any 1976 el sistema autonòmic no el volia ningú. Aleshores els problemes nacionals eren tres, Catalunya, País Basc, Galícia i en part Andalusia. Bé, doncs ara volen solucionar el problema eliminant-lo. Una tàctica poc neta.

Segons una enquesta del CEO un 20% dels catalans es declara independentista.
Sí, molta gent assegura que no ens han deixat cap altra sortida, però el problema és com s’aconsegueix. Insisteixo, si al Parlament de Catalunya no hi ha una posició ferma i majoritària respecte Espanya difícilment ens en sortirem. El catalanisme des dels anys 80 ha triat dues estratègies. Una ha estat manem nosaltres a Catalunya i ens assegurem diputats al Parlament espanyol perquè quan ens necessitin per a governar esgarraparem competències. Aquesta era la tàctica Pujol. L’altra estratègia és manem a Catalunya mentre a Espanya hi tenim un cosí-germà. Això passa ara. Però hi ha una tercera estratègia: el 80 per cent del Parlament es planta i es genera una crisi política forta i institucional a Espanya. Aquesta encara no s’ha provat!

Però sembla difícil establir certa unitat aquí quan el PSC depèn del PSOE, ERC es fragmenta...
Bé, deixa’m ser idealista! L’estratègia espanyola és esperar que els catalans ens cansem de reivindicar. Doncs, nosaltres hauríem d’intentar dir no.

L’historiador Josep Maria Fradera assegurava fa uns dies a Elsingulardigital.cat que ja no hi ha societat civil perquè la política ho impera tot. Què pensa d’aquesta afirmació?
Des fa cinc o set anys existeix la consciència que, no fent el paper de suplència de les institucions que va fer durant el franquisme i la transició, és necessària una societat civil amb iniciativa pròpia i dinàmica. El problema és que alguns que havien estat aleshores a la societat civil i ara han passat per la política hi continuen tenint amics. I, des del punt de vista econòmic, programes que abans es feien amb una espardenya ara els pots presentar a l’administració. Això, però, no ens quarta per criticar l’administració quan és necessari. Per tant, en un moment és cert que la societat civil va ser la cua de davant de la finestreta de l’administració demanant una subvenció, però ara porta una dinàmica pròpia.

Però al final les entitats no acaben generant serveis que haurien d’oferir les administracions? Per exemple, en el cas d’Òmnium, els cursos de català.
La societat civil pot arriscar en terrenys nous i si s’equivoca no passa res; som més eficients perquè no patim els engranatges de l’administració i, a més, les entitats podem generar voluntariat. Aleshores, si l’administració pública absorbeix el programa, perfecte.

Aquesta nit feu entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Quina valoració fa de l’actual panorama literari català?
Està bastant bé. Hi ha experts internacionals que diuen que la literatura catalana en qualitat i en quantitat és superior a la producció d’altres llengües que tenen una base demogràfica més àmplia. A més, despunten molts valors joves i obres d’autors catalans s’han traduït amb molt èxit en altres idiomes. Quina és la paradoxa? La producció és bona però els nivells de compra interna podrien ser superiors. S’escriu més que és llegeix.

I que es parla. Perquè el nivell de català al carrer no augmenta...
L’impacta pedagògic de TV3, malgrat les incorreccions que s’hi diuen, és molt important, però les dues televisions en català només arriben al 25% de l’audiència. Estem en una situació d’ambigüitat. Per una banda, tenim una producció potent, més important que la danesa o la sueca, però per altra vivim en una condició específica: hi ha 8 milions de persones que parlen el català però al mateix temps coneixen una altra llengua parlada per 350 milions de persones i que és la dominant a tot el territori.

També cal tenir en compte la immigració. Creu que són efectives les campanyes tipus “Parla’m català” que impulsa la Generalitat?
No crec gaire amb la seva eficàcia. Aquestes campanyes, però, són eficaces de forma proporcional al cost que han tingut. En aquest sentit, nosaltres tenim dos programes: les parelles lingüístiques i a partir d’elles els grups de conversa i el programa Quedem, el qual té com a objectiu fomentar la cohesió social entre catalans i immigrants.