Política

Bucarest, La memòria perduda. Primer una pel•lícula, ara un llibre… Tan important és la memòria?
La memòria és tot. Qui no coneix el passat no pot dissenyar el futur. No només s’ha de recuperar sinó també endreçar. Saber els perquès, com van succeir les coses i posar cada cosa al seu lloc.

Tot i la importància de la memòria alguns prefereixen oblidar...
La dona del meu pare ho explica quan li pregunto “Tu t’enrecordes de com era el Jordi abans de la malaltia?” Ella em diu: “Per sobreviure no puc recordar”. En canvi, jo em passo tota la pel•lícula recuperant, posant ordre, i ella em diu “Sí, però jo no vull”. Això també és respectable.

I què en penses de voler passar pàgina de la història, les amnèsies col•lectives...
L'amnèsia històrica és greu, perquè es dóna per interessos polítics. Som incapaços de recordar i d’ordenar el nostre passat recent. Està passant ara amb la transició i amb la Constitució. L’esquerra no ha volgut reobrir el debat.

Hi ha por a mirar enrere?
Hi ha certa negació. L’esquerra no sap que fer-ne amb aquest període, perquè en aquell moment van reaccionar com van poder i després van fer una revisió i van dir: “La transició no ha estat com nosaltres haguéssim volgut”.

Quin record tens del dia que es va aprovar la Constitució?
Vaig recuperar el meu pare després d’estar un any desaparegut en combat. Després de molts anys, vaig entendre que la consecució dels esforços del meu pare ens havien portat a algun lloc.

Quina va ser l’aportació del teu pare a la Constitució?
Ell i Miquel Roca tenien clar que el model de la república no havia funcionat. Era evident que aquest estatus de privilegi del que es considerava nacionalitats històriques creava un greuge comparatiu amb la resta del país. Es trencaven els ponts de diàleg. La idea era generalitzar el sistema d’autonomies per fer els problemes comuns.

Com va afrontar el fet d’asseure’s a la mateixa taula que Fraga?
Aquesta imatge simbolitza la reconciliació. Ell recorda un bon clima de treball, tot i que parlava del gran error de no incloure els nacionalistes bascos a la taula. Tot el que ha anat passant històricament des del període constitucional fins ara a Euskadi hi té molt a veure.

Trenta anys després creus que les renúncies van valdre la pena?
En aquell moment era impossible fer una altra cosa. No oblidem que era un marc amb un soroll de sabres constant. L’amenaça de cop d’Estat era permanent. Això s’ha oblidat. No hi havia gaire més capacitat de maniobra.

Per què creus que hi ha reticències a canviar la Constitució?
Les ferides encara estan obertes. S’ha d’anar amb prudència, perquè un pas en fals, en aquest país, pot desfer tot allò que hem aconseguit. Tot i que crec que aquesta Constitució és un calaix de sastre molt obert, on hi caben per exemple tots els estatuts d’autonomia que s’han proposat ara.

El teu pare va ser un ferm defensor del federalisme...
Jo també penso que és l’únic model per avançar. Cap a la independència no hi podem anar, qui en parla només en fa retòrica. Tothom sap que no és factible.

Maragall sí era un ferm defensor del federalisme...
ERC considera que el federalisme no arriba prou lluny i Convergència ho veu com el cafè para todos, com una cosa que no és seva. No ens enganyem, el sistema actual no està tan lluny del federalisme. El que passa és que hi ha un problema de paraules, de por a dir les coses com són, de dir: Catalunya és una nació, quan això és una evidència.

Quines creus que han estat les aportacions principals del teu pare la política?
Va ser un dels grans renovadors catalans del pensament d’esquerres. Va possibilitar que el PCE es convertís en un partit capaç de jugar al joc democràtic. I desprès el diàleg. Fins i tot la dreta el respectava, i això és resultat de la forma elegant i respectuosa d’actuar que ell tenia.

Com va viure la ruptura amb el partit?
Va ser molt traumàtic. Per casa hi havia un gran fantasma que era la ruptura. Era un tema que provocava dolor. Si dediques una vida a una causa i a l’endemà et diuen que et fan fora és bèstia.

Trobes a faltar líders com el teu pare en la política actual?
Cada líder polític és fill d’unes circumstàncies, d’una època. La desconfiança cap els polítics és constant. Hi ha la tendència a idealitzar el passat. Quan veig mitjans ideològicament contraris al meu pare, que van ser molt crítics, i ara el defensen, penso: aquí hi ha trampa.

Consideres que s’ha reconegut prou el teu pare?
No. Hi ha un gran dèficit amb aquest tema. Catalunya va trigar 29 anys a donar-li la creu de Sant Jordi, quan ho va fer ja tenia Alzheimer. El meu pare va tenir la sensació que el seu país mai va reconèixer el seu esforç. Amb la pel·lícula sembla que tothom hagi descobert el meu pare. Se’l tenia bastant oblidat.

Com t’explicaries aquest oblit?
Perquè sempre va anar a contracorrent. El meu pare tenia una llista d’enemics important, tot i el seu caràcter dialogant. La conclusió és que en aquest país és difícil ser un lliurepensador. Tenir una línea personal.

Que és el més important que et va ensenyar el teu pare?
Tenir respecte per la memòria. Tots som deutors de l’època que hem viscut i tots formen parts de sentiments col•lectius, i aquests es transmeten d’una generació a l’altre. També em va ensenyar que els conflictes es resolen pel diàleg, més que per la confrontació.