Política

En la seva recreació d’un possible i imminent adveniment de la independència de Catalunya vostè col•loca Miquel Roca de president. Pobre Jordi Pujol...
Sí però al llibre un dels comentaris que surten ja diu que Pujol no ha estat mai independentista però que si el posen davant l’urna per votar-hi o no a favor votaria que sí clarament. Ningú es creuria que Pujol no votés en favor de la independència. Algú dubta que optaria pel ‘sí’? D’altres sí que en podríem dubtar, però de Pujol...

Ara! Roca independentista. Imaginació al poder, no?
Necessitava un outsider perquè està clar que la classe política actual no ens portarà la independència. Em calia un outsider amb experiència política i amb prestigi, i el nom de Miquel Roca em va venir ràpidament al cap.

Després posa l’actual conseller d’Economia, Antoni Castells, com el primer president electe de la Catalunya independent. Ha rebut feedback per part d’ells dos?
Sí, i molt bo. S’ho han pres molt bé, amb molt d’humor, com a persones intel•ligents que són. Han entès perfectament el joc.

I havia de tirar d’un polític retirat i d’un exotisme al PSC per posar cares als hipotètics presidents d’una Catalunya independent? No hi havia altres opcions en l’actualitat política?
No li negaré que el llibre també és una crítica clara a la classe política actual, que està presonera del joc espanyol de declaracions i contradeclaracions, i de fer veure que no ens donem compte de com ens maltracten, i de fer com que estan contents amb les engrunes de finançament que ens concedeixen...

Vostè proposa un joc en aquest llibre. Un joc d’imaginació que, amb tot, segueix certes pautes fruit de la seva observació de l’entorn polític i del moment social actual, oi?
Sí, perquè la nostra és una societat de mites i tabús on fins i tot fa por plantejar-se la utopia. I jo ho faig en aquest llibre, que per cert no va dirigit només als independentistes.

No?
En absolut. El meu propòsit és arribar a tothom i vol ajudar a normalitzar i a desdramatitzar l’opció de la independència. Cal que la independència sigui una opció més al costat del federalisme, de l’autonomisme, del regionalisme espanyol, de l’espanyolisme exacerbat...

Fins al punt que un Roca, que en principi sembla no s’hi identifica gaire, estaria disposat a posar-la en safata...?
Sí! És que passa que molta gent que temps enrere es deia roquista, i això era sinònim d’un nacionalisme diguem-ne “tranquil” (per dir-ho d’alguna manera), ara opten desacomplexadament per la independència que ens cal o per un finançament just que Madrid ens ha de donar i que no hem de demanar sinó exigir. Abans molta d’aquesta gent em demanava què passarà amb el català, i ara em pregunten què passarà amb la independència. I això, gent de mitjana edat, de classe mitjana, no nanos de vint anys amb rastes.

I el detonant d’això on el trobaríem?
No sé quin va ser exactament, però la crisi de les infrastructures del 2007 va servir perquè molta gent comencés a tenir una desconfiança i que comencés a preguntar-se “realment ens ho passem bé a Espanya? Ens afavoreix? Ens dóna aire per tenir els nostres propis projectes?”. Jo mateixa no parlava d’independència fa dos anys i en canvi ara m’obliguen a fer-ho.

Se’n troba molts, d’aquests nous independentistes?
Moltíssims! Gairebé tants com exvotants d’Esquerra que diuen que no hi tornaran, i que per cert me’n trobo molts per tot arreu. I quan dic molts vull dir exactament això, perquè pensi que jo volto bastant...

I per què creu que hi ha tants decebuts d’ERC?
Perquè se senten traïts per la complicitat d’Esquerra amb el projecte espanyol del PSC, que és molt legítim però no oblidem que sota l’etiqueta de “catalanisme central” que s’atorgen els propis socialistes hi ha un projecte d’espanyolització.

Anava a preguntar-li si buscant outsiders de la política no hauria pensat amb Joan Laporta, però veient això que diu que buscava algú amb experiència política...
No, no! Té molta raó. Confesso que abans que pensar en Miquel Roca com a president de la independència vaig fer-ho en Joan Laporta. Però el cas és que quan jo vaig començar a escriure el llibre, la figura de Laporta estava perdent part de l’entusiasme que havia aixecat en un primer moment...

I no va pensar en posar-hi un president d’Esquerra?
La independència, si arriba, no ho farà de la mà d’ERC.

De la mà d’un Montilla?
Com deia abans, dels dirigents polítics actuals veig difícil que ens arribi la independència. I de Montilla el màxim que m’atreviria a dir a propòsit d’això que em pregunta és que durant la seva experiència com a president ha après el preu de ser català.

Abans deien que als polítics catalanistes light els calia passar una temporada a Madrid per convertir-se en sobiranistes. Ja no cal, doncs?
Ja no cal perquè la política madrilenya ha vingut molt cap aquí. Ja no cal anar a Madrid per fer-se independentista.

Què ho fa, això? I què fa que gent que abans no era independentista d’un temps ençà s’hi torni?
Cada vegada que allà mouen un dit és per perjudicar-nos. I en això ens hi trobem tots. Cada vegada hi ha més consciència que amb Espanya anem malament

En el seu llibre, quan Catalunya és independent, els espanyols passen a destapar-se com a nacionalistes durs.
És que el nacionalisme espanyol és agressiu. El que passa és que no el veiem representat o etiquetat com a tal.

Però qualla a Catalunya certa sensació de malestar amb Espanya, oi? Fins i tot amb un president com Zapatero, que tantes expectatives va aixecar en el seu moment.
Exacerba força la seva frivolitat genètica, que el fa incapaç i pèssim a l’hora d’assumir matisos i de tenir una certa sensibilitat envers Catalunya.

En el seu llibre, una joia de periodisme-ficció, Alberto Ruiz-Gallardón és el president d’Espanya quan Catalunya se n’independitza. Veuria la independència més fàcil amb Gallardón que no pas amb Zapatero?
No, un òbviament és més frívol que l’altre, però tots dos són igual d’espanyols i d’incapaços d’entendre la plurinacionalitat de l’Estat espanyol.

Quan algun polític diu coses d’aquestes, des del PSC els acusen de radicals...
Això m’ofèn especialment.

El què?
Que el socialisme (més que el PP) s’atorga la representativatat de tota la societat. Quan accedeixen al govern diuen “ara anirem bé perquè tota la societat està en mi”, però en canvi tenen menys votants que l’opció nacionalista. Això a Catalunya ho fa el PSC.

Què fan?
Autoerigir-se com a metre patró de la societat i d’això que diuen la centralitat o la Catalunya real. I això no és real. No es poden atorgar l’apropiació de la normalitat perquè si ens posem a comptar seguidors, ells en tenen menys. En tot cas, tant representen ells com els altres. Representen una part, però es situen per damunt de la resta i això és una idea que cal combatre-la.

Per què creu que fan això, els socialistes?
És la concepció que els dóna la seva espanyolitat. Ells consideren que l’espanyolitat és el normal, i la resta és la militància en contra. Per tant ells, que representarien aquesta normalitat hegemònica, serien els referents. I no.