Política

Em censurarà si li dic que l’entrevisto però encara no m’he llegit tot el seu llibre?
No, home, no. Jo no censuro mai a ningú, però em sap greu.

Sí, per què?
Home clar, perquè és un llibre que jo espero que es pugui llegir en dos o tres dies. Hi ha gent que ho ha aconseguit...

Bé, jo m’hi vaig posar fa dos dies... En tot cas, ja sabia que no em censuraria perquè el conec una mica. Però, i vostè? Sap que la seva màscara imposa a alguns, oi? O potser més que imposar, potser és que incomoda, no?
Sí, en sóc conscient i de fet està fet expressament. Ho faig per incomodar un cert tipus de persones que no sé si les puc descriure exactament. Les detecto però no sabria dir ben bé qui són.

Segur que una mica sí que ho sap...
Suposo que és la gent que es dedica a fer de la misèria dels altres un negoci i una forma de vanitat. Gent que fa negoci de la misèria dels altres i de la misèria del país.

Això vol dir que a vostè l’incomoden certs polítics i periodistes?
Això vol dir que sóc bastant purità.

No ho sembla...
No semblo purità?

No.
Si tothom m’ho diu!

Bé, seguint amb coses que diuen altres, Arthur Miller va escriure allò de La política o l’art d’actuar però vostè té clar de fa temps que tots plegats actuem amb màscara, oi?
Sí, i sobretot el que hi ha és una diferència entre la persona que n’és conscient, que té uns objectius una mica concrets, i la persona que no n’és tan conscient i que té un barnís més narcisista, és a dir que es mou més per ímputs més momentanis.

És a dir, la màscara la tenim tots però uns de forma més assumida que els altres.
De màscares n’hi ha de més estratègiques i de més tàctiques, que per tant depenen més del color de l’ambient, més camaleòniques però sense tant de recorregut estratègic. La màscara ha de servir per donar exemple, per representar un sentit vital, una actitud davant la vida. Com més sofisticada és aquesta actitud vital i més capacitat per interpel•lar als altres té la màscara, més efectiva és, més servei fa i més beneficis reporta a la persona que la utilitza.

Josep Pla, com Néstor Luján, va ser un mestre en aquesta mascarada nostra. Potser és que els catalans ens recreem més que d’altres en la màscara?
No és tant això com que les circumstàncies històriques i polítiques han fet que hi hagi una gran part d’allò més nostre que no està expressat. El que no tinc tan clar és que aquesta part d’intimitat nostra no estigui organitzada, estilitzada. Una part ho fa i en treu profit, però són una minoria. En general, tot plegat s’expressa d’una manera molt caòtica, d’una manera molt fluctuant, molt intuïtiva, molt voluble, segons el corrent del moment.

Això explica que sovint estiguem “perplexos”, com diuen algunes enquestes?
Això és el que fa és explicar que el país passi d’anarquistes, a comunistes, a franquistes, a socialdemòcrates... És a dir, que la gent és molt camaleònica. Gent que tregui un partit d’aquesta manera d’organitzar-nos de forma conscient i pensada, n’hi ha poca.

Pla i Luján?
Sí, Pla és un cas i Luján també. I Dalí també, i Francesc Pujols també. De fet ja n’hi ha, eh? Però el cabàs de merda i de misèria és tan bèstia que cal molta força moral per exterioritzar d’una manera coherent i una mica lluminosa.

Tots gent de la cultura... cap polític?
Quan? Avui?

O que hi hagin estat...
Bé, Jordi Pujol va ser un cas claríssim. Feia aquella cara de preocupat, de moral...

Pel país?
Sí, com que el país és molt...

... De gent preocupada?
No, el país és molt bonàs, amb moral d’esclau, s’aferra molt a la moral. I ell va entendre que la manera d’acostar-s’hi era fer aquella cara de transcendència.

Parlant de Catalunya, vostè quan escriu sembla que no sigui feliç en aquest país. Que hauria de no tenir Catalunya perquè vostè s’hi trobés del tot bé?
Espanya.

Que no és poc.
Miri! Acabo de llegir un llibre de Gombrowitz que me’l van recomanar, i m’ha fet molta gràcia perquè fa una crítica de Polònia i dels polonesos que a més si canvies el nom del país pel del nostre, serveix perfectament.

Què els/ens critica?
Els vicis del cofoisme, aquesta incapacitat de tenir una relació una mica tensa amb la veritat, la incapacitat que tenim de ser honestos amb l’anàlisi dels fantasmes interns a més de fer-ho amb els externs, de portar les coses una mica fins el final. Hi ha falta de viure intensament.

L’anar tirant.
Sí, i jo vull viure! Hauríem de voler-ho. Voler tenir unes estructures de poder que anessin a favor meu i no en contra. Per això dic que no voldria Espanya.

Potser és que ens manca força?
Força, autenticitat... ens manquen moltes coses. Sobretot ens falta estimar-nos més i estimar més les coses que ens envolten. Perquè es tracta d’estimar les coses per si mateixes, per millorar-les i fer-les créixer.

Vostè humanitza Pla en aquest llibre. No és cert que en algun moment llegint aquest llibre t’agafen com ganes d’agafar Pla i abraçar-lo, mostrar-li afecte, protegir-lo...?
T’agafen ganes d’abraçar-me a mi! Sí, evidentment. És un llibre de literatura i se n’ha adonat poca gent perquè la part política tapa la literària. I agraeixo això que diu perquè aquestes ganes d’abraçar és un efecte generat pel que jo escric. Està buscat.

Per què?
Perquè he volgut explicar en aquest llibre que el que va fer en Pla va ser molt difícil.

I el que va fer què demostra de fons?
Només el que va fer ja és una prova de generositat, d’humanitat, de superioritat respecte dels seus coetanis i respecte de la majoria dels que l’hem succeït.

I per això transmet tendresa el relat del seu nou llibre?
Sí, perquè jo volia intentar transmetre l’afecte que jo sento per un personatge que a mi m’ha construït. Llavors, que estimin Pla és una manera de dir que m’estimaran també a mi. I també és una manera de dir “Pla era més independentista que vosaltres”, “Pla era molt més home que vosaltres”, “Pla era molt més català que vosaltres”...

Que aquells que el criticaven, vol dir?
Més que aquells que el criticaven i molt més que els qui se n’han apropiat. Per a mi és una manera de dir “vosaltres que m’aparteu i que us sentiu incòmodes amb mi, sapigueu que el que us molesta és això”.

Qui s’ha apropiat de Pla?
Per separat, els que diuen que el problema català no existeix, els que diuen que Pla era un franquista i els que diuen que tot està perdut o que només podem resistir. Tots aquests són els que a mi em fan sentir incòmode. I per això jo he muntat el meu Pla. Si aconsegueixo generar aquest efecte d’estima que dèiem, els podré dir que tots ells estaven equivocats i que jo tenia raó. I com que Pla és explicació d’un món, d’una moral, això s’hi projecta.

També va escriure Pla que sense pretensions no es pot viure. De veritat-veritat, què pretenia Enric Vila amb aquest llibre? Demostrar que Pla no era franquista?
No, el que jo volia amb aquest llibre era explicar-me a mi mateix. I que Pla no era franquista és obvi. Jo volia demostrar com de tontos són alguns i com d’intel•ligent sóc jo. Volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva. I pensi que si n’hi ha que necessita aquest llibre per entendre que Pla no era franquista... no cal ni que s’hi posin.

Què hi havia de veritat i de mentida en Pla?
De veritat, la seva obra, i de mentida, el seu personatge.

I què hi ha de veritat i de mentida en Enric Vila?
Ui, no ho sé. Posar primer el Pla i després a mi sona una mica malament.

Bé, vostè de fet ja ha fet que interactuïn en aquest llibre...
Sí, però per contestar que hi ha de veritat i de mentida necessites d’una certa trajectòria, i jo la meva trajectòria l’estic tot just començant. Aquest és un llibre iniciàtic per a mi. Jo encara no estic tancat.

No pretenia vostè passar comptes amb Godó? Què li ha fet a vostè La Vanguardia? Perquè tot pinta que no l’estima gaire...?
La Vanguardia a mi personalment no m’ha fet res. El senyor Godó em dóna feina a RAC-1. A mi el que em molesta és el silenci sobre La Vanguardia. Que no es pugui parlar de La Vanguardia i de segons quines actituds amb naturalitat.

Això certs poders ja ho tenen...
Bé, sí, amb els poders que estan fets contra el teu pensament, contra la teva dinàmica històrica, contra els teus objectius polítics, contra la teva supervivència cultural...

I això no vol dir que vostè hi pugui col•laborar, per exemple a RAC-1...
Bé, però RAC-1 es fa en català. El que sí li puc assegurar és que jo en castellà a Catalunya no escriuré mai, en defensa pròpia. Amb una actitud de combat, de defensa davant d’una opressió.

Això és un posicionament polític, vital...?
Això és un problema de coherència. Escriure és una relació amb la pròpia realitat. A dia d’avui, escriure en castellà seria per a mi tirar-me pedres a la meva teulada. Si algun dia som independents, vagi a saber. Però pensi que el castellà no ha aportat res de bo ni a la meva família, ni al meu país, ni a mi. Res. Ha sigut nefast. Per tant, jo no li puc fer cap mena de reconeixement. Encara faig prou no odiant-lo. Permetre que els altres et robin, te’n fa culpable i còmplice. És a dir, nosaltres som responsables de la mandra castellana, de la prepotència castellana, de la vulgaritat castellana, perquè nosaltres ho permetem, ho abonem amb la nostra actitud i amb la nostra feblesa.