Política

El títol del llibre és ben explícit. Quin és el diagnòstic d’aquest malestar?
El malestar de què parlo no és una sensació de la gent, sinó la condició constitutiva del camp cultural català. I no pot ser d’una altra manera, perquè objectivament estem en una situació que necessàriament ha de contenir aquest malestar. I aquesta situació objectiva és la subordinació. Subordinació de dos tipus: política – dels catalans al regne d’Espanya-, i cultural – dels agents culturals als polítics, hi ha massa control i implicació política al camp de la cultura-.

Centra el llibre en els anys de l’anomenada “normalització cultural”. No ha estat bona per Catalunya?
Aquí, normalitzar-se vol dir convertir-se en espanyols. I a mi no em dóna la gana. La política cultural basada en el concepte de normalització és molt perniciosa. Els catalans només ens hauríem de preguntar si estem subordinats o no i com podem arribar a ser lliures. Ha arribat el moment de reconèixer aquesta subordinació. Durant molts anys, amb el pujolisme, però després també, hem tingut por a reconèixer aquesta situació. La subordinació és difícil d’acceptar, però si no ho fem no avançarem.

Catalunya està en vies de despertar d’aquesta situació?
Vivim un bon moment del qual n’han de sortir coses molt important. I ho hem d’aprofitar. Ara hem de fer net i pensar en molta energia. Hem de ser crítics amb nosaltres mateixos. No ens hem d’autoflagel•lar, però tampoc ens hem de protegir per una idea d’autoestima que ens fa mal.

Qui ens ha de treure d’aquest malestar? Les entitats culturals, els polítics....?
Políticament tenim un problema. A Catalunya tenim poc poder, poder de fer coses. Tenim uns pressupostos que ens permeten fer poques coses, però malgrat tot, n’hauríem de fer moltes més. Com deia Guilio Andreotti, “el poder desgasta qui no el té”. Per tant, potser perquè els partits adoptin un lideratge real i pensin més amb el bé comú i menys amb tecnicismes, cal que la societat, encara que sigui per un moment, els passi per davant.

Assegura que no vol “buscar culpables”, però se centra en el període de governs convergents...
No es pot confondre la recerca de les causes amb la recerca de les responsabilitats. Intento no culpabilitzar ningú però tot fenomen té unes causes. De fet, en el llibre reparteixo per igual. Per exemple, esmeno un estudi sobre consum i producció cultural encarregat per l’Ajuntament de Barcelona en el qual la cultura en català se la tracta amb un menyspreu impressionant.

Diu que aquest “estigma” de la cultura catalana és el nostre atractiu quan ens miren des de fora.
Sí, perquè quan algú està en posició subordinada no es pot veure a si mateix, només es veu amb el ulls del dominant. Per això ens preguntem de forma constant: “Com ens veuen?”

I la resposta és..
Els acadèmics estrangers ens veuen com una cultura extraordinàriament interessant però molt difícil d’entendre. Els hispanistes internacionals tenen un problema: la majoria no deixen de ser aliats del nacionalisme espanyol, però al mateix temps veuen que la modernitat espanyola es diu cultura catalana.

I això no és positiu?
No, perquè aquest fet reforça la imatge que els espanyols tenen de nosaltres, som com “jueus” o “vampirs”. Ells pensen que tenen una cosa a dins, que depenen d’ells, però al mateix temps els xucla. Pels espanyols, perdre això és inconcebible, ja que aleshores ja no podrien definir-se.

Però aquest és el seu problema...
Sí, però ells manen. Tenim un capital cultural, però no som la part fort de la relació. De fet, a diferència del moment de la modernitat que es va acabar en els anys seixanta, ara ja no podem menystenir la cultura espanyola. Per això, ara és un bon moment per reconèixer la nostra subordinació i pensar estratègies per deslliurar-nos, ja que ara ens necessiten menys.

L’exportació de la cultura catalana a través de fires internacionals és positiva?
Seria un irresponsable si digués que no, perquè és important donar a conèixer el cas català i trobar aliats internacionals, però busquem un reconeixem a fora que els espanyols no ens donen i també necessitem.

Si l’exportem vol dir que podem definir que és la cultura catalana?
La literatura feta en castellà a Catalunya no és literatura en catalana. És més, a aquests autors no els interessa que els incloguin dins la literatura catalana. Per a ells no és un bon negoci. De fet, la batalla dels autors catalans que escriuen en castellà no és aquí, és a Madrid, on els veuen com coses rares.

Quin futur té la cultura catalana?
No tinc una bola de cristall, però els projectes monolingüistes estan condemnats al fracàs. Podrem subsistir si adquirim instruments per protegir-nos de les agressions de fora, per exemple, com els manifestos publicats a El Mundo.