Política

En el cas de l’Estatut, i amb la justícia que tenim, estem jugat un partit amb l’àrbitre comprat?
Això és una cosa clara en el cas del Tribunal Constitucional. I no només respecte de l’Estatut. Però això és així des del moment en què PP i PSOE se’n reparteixen la representació amb total desacomplexament. De fet l’últim membre que va entrar-hi com a concessió a les minories va ser Carles Viver... l’any 1992.

En aquest sentit no el sorprèn que segons el Fòrum Econòmic Mundial de Davos la independència de la justícia espanyola ocupi el lloc 56, per sota d’Egipte o d’Aràbia Saudita...
No sorprèn, ni en aquest paràmetre judicial, ni en altres com la imparcialitat, on també quedem darrere de països com Togo, Namíbia, Uganda...

I això com s’explica? Com s’explica que països tercermundistes estiguin per damunt d’Espanya, per exemple en independència o imparcialitat judicial? Es viu encara a la judicatura de les rèmores dels temps de Franco?
No, en absolut. No és un problema que això sigui una romanalla del franquisme. Això és propi d’aquest règim, no de l’anterior. Hi ha hiperpolitització de la justícia al servei del PP i del PSOE segons marqui l’alternança, i sempre al servei d’Espanya.

A més, l’Estat sempre es reserva l’opció de crear una llei que “corregeixi” el que puguin manar altres lleis com l’Estatut.
L’Estatut no té eficàcia pràctica mentre que allò que diu no sigui recollit en les lleis ordinàries espanyoles, o en els decrets, de manera que l’Estat no té cap obligació de fer-ho. Això d’una banda. I per l’altra, si per la raó que sigui la Generalitat es surt d’això i surt amb una llei que no agradi al govern espanyol, aquest només cal que presenti un recurs al TC, paralitzarà la iniciativa durant set anys i finalment en un 90% d’ocasions es falla en favor del govern de l’Estat. Per tant, a la pràctica, la Generalitat no té més camp d’actuació que aquell que el govern espanyol li permeti.

Això a Moncloa ho devien tenir molt clar abans d’engegar tot el procés estatutari, oi? Potser els que no ho sabien tant eren els nostres polítics...
Respecte dels nostres polítics, això els ho hauríem de preguntar a ells. I respecte de la Moncloa, a mi em consta que la seva estratègia era clara: Com que l’Estatut en aparença (només en aparença) havia de ser una llei important que havia de superar un referèndum, amb el PP en contra era difícil guanyar la consulta només com a PSC-PSOE. Per tant calia l’acord amb CiU o amb Esquerra, o amb tots dos, per tal de guanyar el referèndum. Total, tot allò que sortís del Congrés per a poder obtenir el sí de CiU, ERC o de tots dos ja s’ho carregaria després el TC...

Tenim data prevista per aquesta “carregada” final del Constitucional?
Estan treballant-hi ja a tota marxa. El més previsible és que no sigui més enllà de gener-febrer del 2009.

Es parla d’una resposta unitària. Vostè sap d’alguna fórmula eficaç de resposta?
Aquesta sentència el que farà es consagrar ja per sempre què és el que cap a la Constitució espanyola segons els qui la van fer i els que governen l’Estat espanyol. Per tant, a partir d’aquí ja s’ha acabat qualsevol possibilitat de reforma estatutària o de “peixos al cove”. Ja ho va dir Zapatero fa temps: es tanca la reivindicació.

Per tant la reacció pot ser ben estèril, hi hagi o no unitat...?
És que la unitat no és més que un mitjà, un mètode. Del que es tracta és de saber què es vol fer, no com es vol fer. A partir d’aquí, com que l’Estatut és potent i ambiciós, malgrat la diferència entre el que va sortir del Parlament i el que va acabar transigint el Congrés, la sentència del TC també serà potent i ambiciosa.

I què dirà?
Que el que hi ha escrit a l’Estatut no cap a la Constitució. Davant d’això ens hauríem de plantejar canviar la Constitució amb una mirada federal o similar. Impossible. Més aviat difícil. I l’altre via seria que no apliquéssim la Constitució espanyola. La derogues perquè Catalunya es constitueix com a Estat independent, i com a tal en deixa d’estar subjecte. Si no tires per cap d’aquestes vies de tocar la Constitució, cap fer focs d’encenalls variats: pur verbalisme sense contingut, que és el que acostuma a agradar als nostres partits polítics.

Vostè creu que tiraran pel foc d’encenalls?
No ho sé. El panorama es planteja complicat, amb un no-finançament, una crisi econòmica i un no-govern que alguns volen combatre amb una sociovergència que és el mateix que estar per l’eliminació de la democràcia a Catalunya. Sembla que alguns estiguin per limitar-se a gestionar les engrunes locals.

No pinta un gran escenari...
Sí que és bo, sí! Potser així la gent reacciona davant la realitat o es resigna i tira la tovallola com va fer entre l’any 1939 i la vaga de tramvies, la segona vaga de tramvies. Potser així els polítics s’estan durant un temps de fer reclamacions que reiteradament acaben en fracàs.

Vostè sens dubte està per la primera opció.
Jo estic per veure si s’aconsegueix una hegemonia que opta per la independència de Catalunya i per la creació d’un Estat, que és l’única manera d’acabar amb aquesta història. O si no, que no s’enganyi la gent i simplement que s’opti per deixar-ho córrer en vista que no hi ha res a fer.

En tornar de Madrid, el panorama polític l’ha sorprès? El motiva implicar-s’hi més.
No m’ha sorprès gens. Ja el tenia present. I jo no faig les coses perquè em motivin, sinó perquè crec que són el meu deure i perquè considero que es donen elements suficients com per reeixir.

Aquest sentit del deure li demana en aquest moment implicar-se més en política del que ho ha fet fins ara?
Sí.

Això es concretarà en breu?
No ho sé. Cal veure per on evolucionaran les coses, i de moment em dedico molt a l’Òmnium i al Centre d’Estudis Sobiranistes, ara mateix portant l’àmbit polític del Tercer Congrés Catalanista. I en l’àmbit de Convergència també hi ha moviments.

Les males llengües diuen que a Catalunya s’envien polítics a Brussel•les quan fa nosa. Vostè sona com a candidat a les europees per CiU...
A Europa s’envia tres menes de gent. Els que van a retirar-s’hi (com en Vidal-Quadras), els que s’hi han de foguejar (com Raül Romeva), i aquells que se’ls envia amb opció de retorn amb més força (com el britànic i ara ministre Peter Mandelson). Amb la hipòtesi que hi vagi, jo no seré a Brussel•les per fer de planta decorativa ni d’aprenent de res. Aniré a fer de Mandelson. I per descomptat que tampoc hi aniria en absolut a arreglar Europa o el món, sinó per defensar els interessos de Catalunya i dels catalans. Jo no em tanco en banda a res que cregui que fa avançar la independència de Catalunya. Sóc modest, no vull salvar el món, només vull salvar Catalunya.

Quan es vol presentar Artur Mas o a vostè com a radicals, què pensa? Què li diria a la gent de CiU que els espanta cert discurs sobiranista?
Els demanaria quina és la seva opció: Volen convertir-se en una espècie de Partido Regionalista Cántabro amb el 10-15% dels vots? L’autogovern a Espanya ja ha quedat clar que és allò que el Tribunal Constitucional digui. Per canviar això només queda tocar la Constitució, i això no passarà, o optar per la independència. És això o dissoldre’s i deixar-nos ja d’històries.

A vostè l’uneix més del que el separa amb el senyor Àngel Colom, cosa que segurament no li passa amb el senyor Duran i Lleida, oi?
El senyor Duran és espanyol, defensa Espanya i defensa que a Espanya es poden encaixar els catalans com a tals. Aquesta és una recepta que ha fracassat, sobretot perquè no té rendibilitat, no té resultats. Què m’expliqui ell què ha aconseguit de concret per a Catalunya en els últims deu anys. I partir d’aquí que faci apel•lacions a la moderació. Jo, en tot cas, no anomenaria la seva posició com a moderada. I consti que el considero una persona molt ben preparada i un bon polític.