Política

77 anys acabats de complir, i amb més força que mai?
Es refereix a Unió, ésclar. Doncs sí, amb una salut forta i amb la preparació que ha heretat, amb la força que li han donat els pares, però alhora sabent-se desenvolupar i amb un estat bo de salut i amb molt bones perspectives de futur.

I què aporta Unió singularment al mapa polític català? Què fa que segueixi existint passats els anys?
Si fem una reflexió profunda del que està passant-li al món, sobretot en el terreny dels valors, Unió és un referent permanent en matèries de màxima actualitat com la família, el valor del respecte, de l’educació... Unió representa l’economia social de mercat i uns continguts ideològics que sempre hem defensat i als quals ara molts s’hi afegeixen.

La societat catalana, ens han dit, es mou entre la perplexitat i la depressió. Ho palpen, vostès, els partits?
És que en part en som causa! Hi ha emprenyament, depressió, perplexitat o com vulgui dir-li, però la política és en bona mesura l’origen. I els partits o en som conscients o acabarem per estar completament deslligats de la societat.

I com han de reaccionar, vostès?
L’actual és més que mai un moment en què certes actituds polítiques no serveixen. I aquí cal que el tripartit sigui conscient que ha incrementat la perplexitat en els darrers cinc anys. El govern que té el país no es correspon amb la centralitat de la societat. La política està segrestada pels extrems. L’agenda política l’ha marcat molt més ERC, i fins i tot ICV en els darrers temps, més que no pas el PSC. Això hipoteca, per exemple, en l’àmbit de les infraestructures, i això genera angoixa a molta gent.

Les enquestes potser ho reflecteixen quan apunten pujades de CiU?
Jo li confesso que no em miro les enquestes més que en la part que pregunten què els interessa als ciutadans. Però dit això cal reconèixer que el que mostren les enquestes com la més recent del CIS és un reconeixement al paper de CiU com a força constructiva enfront d’un PSOE incapaç d’afrontar la crisi i d’un PP que ha estat mirant a veure si encara podia anar tot pitjor, per treure’n profit. I davant d’això, nosaltres som els únics propositius, i això és normal que rebi premi.

Zapatero va dir que “CiU ha deixat el seu paper constructiu des de la resposanbilitat”...
Parole, parole, parole. Zapatero és un polític molt aficionat a l’eslògan i a dir lemes sense contingut. Vol transmetre la idea que no hem estat responsables, però perquè no li hem aprovat els pressupostos. El seu problema és que aquests són uns pressupostos, que des de la responsabilitat, no es poden aprovar. Van ser fets en temps en què el govern espanyol amagava la crisi, i per tant no hi poden fer front.

Hi ha molta pressió a Madrid sobre CiU perquè es moguin?
És més mediàtica que real. Abans de l’estiu vam tenir una reunió que no va transcendir, l’Artur Mas i jo mateix amb ell. Això no ha transcendit, però la reunió va existir i la vam aprofitar per deixar-li clar que no li aprovaríem els pressupostos si no teníem dues coses fonamentals: el finançament per a Catalunya i mesures contra la crisi econòmica. I la seva reacció va ser normal.

I ara es creu les crítiques del PSC a Zapatero pel finançament?
Hi ha una part que les puc creure, però a partir d’aquí crec hi ha molt en les declaracions del PSC de preparació de terreny de la seva posició definitiva pel dia després de tot plegat, perquè a l’hora de la veritat, davant d’un més que possible resultat no satisfactori, voldran tenir prevista la resposta i la seva justificació.

Potser és que també s’han de fer valer davant d’un soci que veuen que també es reuneix amb adversaris del PSC a Catalunya com ho són vostès...
La nostra conversa a la Moncloa va ser general, no tenia un objectiu concret, però és cert que vam acabar parlant sobretot de finançament. I de fet després Zapatero ens ha seguit venint a buscar. I aquí el PSC ha perdut una gran oportunitat. Podrien haver utilitzat els seus 25 diputats perquè als pressupostos generals de l’Estat hi hagués ja el sistema de finançament per a Catalunya. I han desaprofitat aquesta oportunitat.

Com entén vostè que el PSC digui “si guanya Zapatero, guanya Catalunya” i que després el president Montilla digui que quan negocia amb ell no són del mateix partit?
Entenc pel que diu que la resta de l’any són el mateix partit. I això ja és remarcable que ho diguin ells mateixos. Però anant al moll de l’ós de les paraules de Montilla, tot plegat s’entén en el sentit que el PSC necessita dibuixar un escenari de confrontació amb el PSOE i de fermesa en la defensa de les seves posicions, perquè sap que al final farà el que el PSOE li digui que faci.

Aquesta setmana rebrà Montilla i una delegació del PSC a la seu d’Unió. Sabia que provocaria el rebombori que es va muntar amb això?
Suposo que això era previsible que pogués passar perquè no és habitual que Unió tingui vida política pròpia, i els darrers anys l’ha fet sempre de la mà de Convergència. Això no vol dir que vulguem trencar amb Convergència, ni de bon tros. Ni això deixa de banda que la nostra aposta és CiU i per Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat. Però Unió té dret a tenir vida política pròpia.

Avui més que ahir?
En uns moments en què jo crec que hi ha una situació d’emprenyament, d’empipament, d’angoixa, de perplexitat, i molt de tot això per la política i pel tripartit principalment, jo crec que és bo que hi hagi un diàleg transversal entre forces polítiques que governen i forces polítiques de l’oposició. Aquest context és el que fa necessari que ara posem l’accent en la vida pròpia d’Unió.

En què ajudarà un diàleg PSC-Unió a un desenllaç satisfactori respecte del finançament?
El govern de l’Estat no ha descobert encara el seu joc, pel que no tinc cartes suficients per ser optimista o pessimista al respecte. Crec que hi haurà acord abans d’any, i poc més. I nosaltres al PSC el que li demanarem és que aguanti fins a darrera hora, i que per tant tot el que ha fet el PSC fins ara no hagi estat només teatre.

Però el PSC segueix essent un adversari seu...
És l’adversari! L’adversari principal d’Unió Democràtica de Catalunya.

Faran cas, doncs, a Convergència, quan els diu que no caiguin a la trampa dels socialistes?
Bé, primer hauríem de demanar a CDC que ens digués quina és la trampa. El diàleg no el mantenim perquè el vulgui el PSC, sinó perquè també el vol Unió. Per tant, Unió és un partit major d’edat i amb prou experiència com per ser prou conscients i responsable dels seus actes.

Tants anys que fa que es parla de sociovergència, però aquest pacte de govern és inèdit al govern de Catalunya. Per què creu que crea tants anticossos?
Perquè es prioritzen interessos personals i partidistes en aquest país. I això van fer-ho els socialistes després que en Mas guanyés les eleccions i proposés un pacte de sociovergència al PSC, que a més s’obria a ERC. I va ser el PSC qui va dir no al pacte perquè va prioritzar i optar per llogar la presidència de la Generalitat a ERC i ICV, per pur interès partidista.

Tem que ERC utilitzi aquesta possibilitat com a arma electoral contra vostès?
Això ha intentat fer-ho sempre, però ERC té una credibilitat en matèria de pactes prou coneguda. Ells han pactat dues vegades amb els socialistes, a banda amb múltiples pactes als ajuntaments, i no ha optat mai per un pacte nacionalista. I això ha estat la seva opció, no la nostra. Tenen por de deixar de ser decisius en la política catalana. Però és que ERC no pot ser qui marqui l’agenda de la nostra política, perquè això no és bo ni Catalunya endins ni Catalunya enfora. Estan espantats, i ho entenc, però em preocupa més el país.