Política

Diuen que les nacions-Estat no es pregunten coses a l’estil de què és la “identitat nacional”. Però l’afer de les tropes espanyoles a Kosovo bé podria indicar tot el contrari, oi?
Sí, és evident que hores d’ara els Estats-nació es plantegen la identitat nacional pròpia. La decisió del govern espanyol de retirar les seves tropes de Kosovo va tenir a veure en part amb ser coherent amb un dels elements i valors de la postura de la identitat nacional predominant espanyola en aquest moment. Però hi ha altres exemples.

Com quin?
Veure com es reacciona a una immigració elevada i de vegades ben diferent lingüísticament, culturalment o en termes de religió. Països com la Gran Bretanya, França, Alemanya o els Estats Units plantegen que les persones que vulguin adquirir la ciutadania han de passar un test perquè els “aspirant” demostrin el seu coneixement dels elements principals de la identitat nacional del país del qual volen esdevenir ciutadans. Han de fer això i jurar lleialtat als principis d’aquests Estats-nació.

Hi ha algun model (algun de proper) que estigui construint de forma reeixida identitat nacional a cavall de la globalització i dels profunds canvis d’aquest vertiginós segle XXI?
En aquests moments totes les nacions malden per construir i per enfortir la seva identitat nacional. Ara! En l’època de la globalització les eines que s’utilitzen són totalment diferents, i hi ha països que miren de definir la seva pròpia identitat nacional amb diàleg i amb relació amb altres. El que està clar és que les identitats pures no poden mantenir-se, si és que alguna vegada han existit, i el retorn a l’aïllament cultural és totalment impossible. Per tant, ser conscients d’això i construir la identitat ja és respondre als reptes de la globalització.

En un context tan mediàtic com l’actual, en què alguns autors parlen de “societat mediàtica”, com juguen els mèdia en l’àmbit de la identitat nacional?
Els mèdia juguen un paper clau a l’hora de confegir identitat nacional. S’expressen amb una llengua determinada, transmeten valors, creen imatges, creen opinió sobre el que és o no és bo, sobre el que ens és propi o no. Els mèdia, evidentment, són molt necessaris en qualsevol país per construir identitat nacional.

Com creu que els mèdia construeixen identitat a Catalunya?
A Catalunya, un dels reptes més importants és que els mitjans de comunicació no construeixin una identitat catalana homogènia, sinó diversa. Els mèdia no només construeixen una identitat catalana, sinó també una d’espanyola. De mitjans, dins la mateixa Catalunya, n’hi ha forces i ben diferents. A Gran Bretanya tots els mèdia van més o menys orientats a la construcció d’una identitat britànica, que és la preponderant. A Catalunya no només hi ha diferències en les maneres en què es veu la identitat catalana, sinó que a més aquesta no és l’única que es construeix.

I per tant?
Llavors hi ha moments en què la identitat catalana i la castellana són compatibles i això es planteja d’una manera constructiva i enriquidora, però hi ha moments en què aquesta compatibilitat queda en segon terme i allò que s’accentua són les coses que dificulten aquest enteniment.

A alguns els molesta la “crosta nacionalista” que veuen en mitjans públics catalans...
A Catalunya, la televisió catalana i la ràdio pública i algun diari van ser creats amb la finalitat de construir identitat nacional. Això és totalment legítim, necessari i imprescindible. Una altra cosa és jutjar si es fa bé o no, però és obvi que això és una cosa necessària i que ho fan totes les nacions que s’ho poden permetre.

Hi ha falta de compatibilitat entre els cosmopolitisme i el nacionalisme?
Són compatibles depenent de com es defineixin. De nacionalismes n’hi ha de dos tipus: un de lligat a la xenofòbia, a la neteja ètnica, al racisme i a la discriminació. Però n’hi ha un altre, democràtic i que malda per defensar el dret de la pròpia nació a desenvolupar-se com a tal des d’un punt de vista cultural, econòmic...

Centrem-nos en aquest segon, que és el que vivim a Catalunya.
Bé, doncs aquest tipus de nacionalisme, que és democràtic, que es preocupa per la justícia social, que utilitza el diàleg com a eina, és compatible amb un cosmopolitisme que no fa més que reivindicar la igualtat i la llibertat de totes les persones amb independència del seu origen.

Això que ara ens diu desmenteix, una vegada més, allò que “el nacionalisme es cura viatjant”...
És que el ciutadà aprèn a ser demòcrata dins la nació, que és on trobem les primeres estructures que ens ensenyen que la democràcia es fa per mitjà del diàleg, que les decisions es prenen per majoria... I si això després l’individu entén que això no només s’ha de complir dins la pròpia nació, sinó que seria desitjable per a tothom, llavors ja tenim un ciutadà cosmopolita no banal.

Hi ha cosmopolitisme banal?
I tant! Hi ha un de més ètic i filosòfic. És banal el d’una persona que parla anglès bé, que ha viatjat força, que quan ho fa generalment va a les cadenes d’hotels tipus Hilton. És una persona amb accés a un portàtil, una Blackberry, un Ipod... i per això ja es considera cosmopolita, però una persona que faci tot això no té per què voler dir que estigui compromesa per exemple en eliminar la injustícia social, que és un dels principals objectius del cosmopolitisme entès des d’un punt de vista ètic o filosòfic.

Com interpreta l’aparent alça de formacions com UPyD o Ciutadans? La identitat nacional espanyola es veu per alguns en perill? I, en tot cas, perquè ara més que fa uns pocs anys?
Anys enrere aquestes formacions estarien molt mal vistes. En consolidar-se la democràcia, es van crear espais a formacions que abans no es podien expressar obertament perquè el clima no ho permetia i hi havia major sensibilitat a la diversitat nacional de l’Estat com als drets de les minories nacionals dins l’Estat. Ara, doncs, surten aquest tipus de formacions que també cal lligar-les amb un ressorgiment del centralisme, que va renéixer en el segon mandat del president Aznar, i d’un cert conservadorisme. S’han desacomplexat els discursos que emfatitzen la preponderància de la cultura castellana i de la seva llengua.

Vostè parla de conservadorisme, però partits com UPyD o C’s s’autodenominen progressistes. Quan empra aquest terme l’aplica en clau de conservadorisme espanyol, oi?
Sí, en clau nacional espanyola. Va lligat amb la idea de major de centralisme i que l’Estat-nació ha de construir la nació, de forma centralista, homogenitzant culturalment i lingüísticament la població.

I creu que partits com UPyD o C’s poden anar a més, també a Catalunya?
Sí, la situació actual és possible que faci que aquests discursos es radicalitzin com ha passat en altres llocs de la Unió Europea. En un moment de crisi en què es necessiten elements que aglutinin la població, sempre tenir un tipus d’objectiu comú ajuda a enfortir una identitat nacional i, evidentment, construir una nació contra altres elements o comunitats o d’una manera d’entendre l’Estat pot resultar atractiu per persones que els resulta més senzill apuntar-se a una opció com aquesta abans que comprometre’s a la gran dificultat que suposa entendre la diversitat, gestionar-la i treballar per la democràcia fins i tot quan aquesta sembla que no respon a totes les expectatives que s’hi han dipositat.

Això és el populisme.
És que existeix aquest risc a tota Europa. Un dels fenòmens més importants que veurem desenvolupar-se en un futur proper és el ressorgiment del populisme, així com un ressorgir de la importància del carisma i del lideratge polític.

Això últim ho apunta l’entusiasme que ha despertat Barack Obama, oi?
Estem en un moment en què s’està començant a passar del polític gestor al líder. I Obama és efectivament un exemple excel•lent i paradigmàtic del retorn del carisma a la política, de moment sense saber si darrere d’aquest carisma hi ha un grau de transformació política possible d’exercir. Obama, EUA a banda, ha despertat una eufòria impressionant a moltíssimes parts del món i sobretot a Europa. Una part important de la població està afamada de tenir un líder carismàtic que els transmeti que està per ells, amb qui identificar-s’hi i que els retorni la il•lusió.

Per tant no seria tan absurd o trivial la recerca d’un “Obama català”, com han demanat alguns, més enllà de la figura en concret i sí anant més a l’arrel del que ara vostè apunta?
Catalunya va tenir durant molts anys un líder carismàtic per natura, com va ser-ho el president Pujol. Era difícil que allò que vingués darrere s’hi anivellés. En aquest sentit, en el cas Obama hi ha el factor sorpresa, molt important. Va sortir, va sorprendre, va encisar i va guanyar.

Aquí això encara no ha saltat.
A Catalunya, en aquests moments, els líders que tenim no acaben de sorgir. No hi ha novetat. En canvi d’Obama no en sabem gaire cosa, tampoc els defectes. El líder es pot construir, però sense fusta de líder i sense aprofitar el moment específic no rutlla.

I els partits polítics nacionalistes? Reculen perquè participen d’un sistema que els nega?
Moltes vegades, la descentralització, la devolució de poder, consolida l’estatus quo que es basa en una relació tensa amb l’Estat central que es solidifica cada vegada més amb institucions que funcionen, amb una elit específica a la nació sense Estat... i això fa tirar endavant el país però pot tirar enrere partits que es plantegin una independència radical ja que aquest plantejament obre interrogants.

Com quins?
Per exemple, com arribar-hi o quines respostes tindrem. Aquesta incertesa és la que a vegades promou que els partits polítics de nacions sense estat demanin més autonomia i transferència, però que s’aturin just abans de demanar la independència total.

Per què?
Perquè tal com prova el cas del Quebec, a l’hora de fer un referèndum fa molt mal el fet que es perdi. Al Quebec cada cop que s’ha perdut un referèndum per la sobirania i associació del país, l’independentisme ha baixat molt.

Cal anar amb compte amb els referèndums, oi?
Sí, compte. Des de Catalunya, per exemple, és totalment legítim plantejar-se la independència però a més cal veure com i quan. El que sí que és clar és defensar el dret a decidir de Catalunya com a nació. Això és indiscutible i obre moltes possibilitats.