Política

Ho confirmem? Emili Valdero va marxar?
Sí.

S’esperava que després de presentar la dimissió arribés una contrainformació que deia que l’havien fet fora?
No. I no només no m’ho esperava, sinó que crec que això no ha fet cap bé ni a la conselleria ni al conseller ni a Esquerra. Jo no entraré en atacs personals, perquè no és el meu estil, perquè al conseller li estic molt agraït per haver confiat en mi al començament, però penso que hauria estat molt més elegant per part seva constatar els fets, desitjar-me sort i reconèixer les diferències polítiques que, d’altra banda, eren conegudes per tothom i eren públiques des del congrés d’Esquerra de l’estiu passat.

Per què creu que es va reaccionar tan violentament a la seva sortida del Govern?
Va ser una reacció en calent, poc meditada. Em consta que a la direcció d’Esquerra no li ha agradat com han anat les coses i penso que la conselleria s’ha equivocat actuant així.

Ha tingut retorn del sector, en aquest sentit?
He tingut trucades, missatges, diversos dinars i algun sopar amb destacats empresaris del sector que han quedat estupefactes per la reacció de la conselleria. Ells em coneixen; durant aquests anys havíem establert una relació de cordialitat i de confiança, i en veure aquesta reacció fora de mida i que no es correspon amb la realitat, han quedat molt sorpresos. El fet d’haver mostrat aquest estil tan barroer no li farà cap bé ni al conseller ni a la conselleria de cara als dos anys que queden.

Li van arribar a penjar la mort de la Passarel•la Gaudí...
Però si això va passar el 2005 i jo llavors no era ni al Govern! La Passarel•la Gaudí se suprimeix a partir de l’informe que fa José Luis Nueno, de l’IESE, l’octubre del 2005, i resulta que jo no entro a ser Secretari de Comerç i Turisme fins que no es fa un segon tripartit el 30 de novembre del 2006. Per tant, la Gaudí desapareix un any i escaig abans que arribi jo.

També apuntaven a decisions equivocades seves...
Jo les polítiques que he fet sempre han estat per instrucció del conseller o presentant-li prèviament les coses a ell i després que això fos beneït pel conseller i per un comitè de direcció. No prenc pas decisions individuals i desmarcades. Jo he executat les directrius que m’ha marcat el conseller, que sempre és el darrer responsable del que es fa al seu departament.

Ha esmentat ara fa un moment el congrés d’ERC de l’estiu passat. Vostè en la seva renúncia parlava de la retallada del pressupost del seu departament, però aquesta sortida seva no estava ja cantada des del moment en què es va posicionar en favor de Joan Carretero i Reagrupament.Cat?
Sí, sí. Des del moment en què el mes de maig passat jo faig públic el meu suport a Joan Carretero, simultàniament també prenc la decisió que no acabaré la legislatura al Govern...

Però en teoria no tenia per què ser així, no?
Sí, perquè jo veia que les contradiccions internes meves, personals i en la meva consciència, anirien in crescendo. Per això la meva és una decisió sobretot política que està reflexionada i compartida amb altres companys de Reagrupament i amb en Joan Carretero. En el congrés, el nou president, Joan Puigcercós, va dir que hi hauria unes línies vermelles i una actitud de més fermesa, i a Reagrupament vam decidir deixar passar el temps, mantenint-nos en silenci, i deixar treballar la direcció del partit. Pel que fa a mi, vaig pensar que el que havia de fer durant aquest període era seguir treballant com a Secretari de Comerç i Turisme, i mantenir-me a l’expectativa de l’actuació del partit.

I què va veure?
El nivell de confiança amb el conseller es va anar refredant progressivament precisament perquè jo m’havia alineat amb el sector crític i vaig constatar que l’actitud d’ERC al Govern continuava essent d’absoluta submissió al PSC. Llavors, a principis d’octubre, vaig prendre la decisió de dimitir a final d’any per tenir temps de tancar tots els temes pendents, signar convenis, atorgar subvencions i altres acords amb entitats que calia deixar ben lligats. No volia deixar cap empresa ni associació amb temes penjats.

Vostè va percebre que Esquerra al Govern seguia a remolc del PSC, doncs?
S’ha demostrat que no hi ha una postura pròpia i que es va a remolc de la situació. S’està veient amb el finançament, on ERC no té una postura pròpia definida, i o molt m’equivoco o al final hi haurà un acord que Esquerra acceptarà, però que estarà molt lluny del que necessita el país. Aquest seguidisme del PSC també s’està veient en altres temes com la tercera hora de castellà –que ja s’està aplicant en centenars d’escoles–, l’absència d’una autèntica política lingüística, el nomenament d’alts càrrecs socialistes dins de departaments controlats per ERC, o la resurrecció de l’àrea metropolitana, curiosament impulsada pel conseller Ausàs.

La “subordinació” d’Esquerra que vostè denuncia que hi ha respecte del PSC-PSOE... l’ha vista ara? És a dir, no la veia fa dos anys o tres?
Bé, jo vaig entrar amb molta il•lusió al Govern, però de mica en mica vaig anar veient coses que no m’agradaven. Jo em pensava que el partit tenia una estratègia definida per actuar al Govern, però res més lluny de la realitat. Després del congrés d’ERC vaig decidir esperar uns mesos per veure quina actitud tenia la nova direcció del partit. Fa més de vint anys que milito a ERC i encara tenia l’esperança que les coses podien canviar. Confiava que s’actuaria al Govern amb més fermesa davant del PSC i fixant prioritats des d’un punt de vista nacional, però, lamentablement, no ha estat així. ERC continua al Govern amb una actitud vegetativa, de qui dia passa any empeny, on l’objectiu realment important és mantenir-se al govern a qualsevol preu.

Per dir coses d’aquestes els han acusat de ser gent que no vol governar...
Sí, així se’ns intenta desqualificar als crítics, però és fals. Jo estic totalment a favor que els independentistes siguem al govern i que governem Catalunya. El que passa és que considerem que la manera de governar i les prioritats d’aquest govern no són les que necessita el país, i menys les que hauria de pretendre un partit independentista. Nosaltres, la gent d’Rcat, estem totalment a favor que hi hagi un govern estable i de governar el nostre país, però amb unes altres prioritats i una altra manera de fer.

Vostè contempla que l’Esquerra de Joan Puigcercós pugui abandonar el Govern arran del desenllaç del finançament o de la reacció davant la sentència del TC sobre l’Estatut?
No, de cap de les maneres. Esquerra no sortirà del Govern abans que acabi la legislatura.

La gent d’ERC, més en l’ortodòxia de l’actual cúpula, quan enumera les causes del desgastament d’Esquerra, els posa a vostès, els crítics, al capdamunt de la llista. Són conscients de la incomoditat que generen?
També li donen molt la culpa als mitjans de comunicació. Però això forma part d’un discurs elaborat i pensat per part de la direcció que consisteix a llençar totes les culpes i els mals que té ara el partit a les veus crítiques amb l’actual línia política del partit. Quan algú té un problema, donar-li sempre la culpa als altres o a causes externes i no ser autocrític o analitzar què pots estar fent tu de malament és la solució més fàcil. Potser ja va sent hora que la direcció s’adoni que la causa de la sostinguda davallada electoral que està patint ERC rau en les decisions polítiques que prenen i no en l’existència de Reagrupament.Cat, que, a més, ha nascut com a resposta d’aquestes decisions errònies.

Però el cas és que el dit de la direcció els assenyala a vostès.
Sí, però jo no conec ningú que hagi deixat de votar Esquerra perquè existeixin els crítics. Quan jo parlo amb gent que ha deixat de votar Esquerra –que en conec moltíssims– m’argumenten que el govern Montilla no és el més positiu per a Catalunya, que no s’estan fent avenços en qüestions nacionals, que s’està molt supeditat a les dinàmiques del PSC... Però no conec ningú que digui “jo us he deixat de votar perquè hi ha crítics”. Això jo no ho sentit a dir a ningú.

Llavors?
Llavors aquest és un missatge molt de consum intern per mirar de seguir mantenint el control del partit. Però del partit enfora, en el món real, és un discurs que ningú sosté.

Ha rebut retorns destacables d’Esquerra, més enllà d’Rcat, després de la seva marxa?
Jo mantinc bona relació personal i d’amistat amb gent de sectors diversos. He rebut mostres de suport i d’ànims, i ens seguirem veient amb gent d’altres sectors, alguns gent de pes amb els quals mantinc molt bona relació personal.

Amb Joan Puigcercós, que va dir que el trucaria, encara no ha passat?
No, encara no m’ha trucat i estic segur que no em trucarà.

I això malgrat que, des del congrés, Rcat ha restat gairebé desapareguda?
El congrés va ser fa molt poc temps. Enmig hem tingut l’estiu i tot just des que s’ha tornat al curs polític han passat quatre mesos escassos. Joan Carretero ja va manifestar que els militants havien decidit, que s’havia donat un resultat al congrés, on nosaltres vam obtenir unes xifres excel•lents, però no vam guanyar. I el que no tindria sentit seria que els crítics contínuament estiguéssim donant la tabarra, perquè llavors sí que donaríem raó perquè altres diguessin que som un problema intern que transcendeix fora del partit.

Per tant, de moment silenci.
Per tant, el que està fent ara Reagrupament és tenir una actitud d’esperar els grans esdeveniments polítics que estan per venir en breu, veure quin desenllaç tenen i què és el que fa la direcció respecte de les tres línies vermelles que va anunciar Puigcercós.

Finançament, sentència del TC i tercera hora de castellà. I tot plegat sembla que desenllaçarà en breu.
I aquí sí que RCat donarem el nostre punt de vista, si cal. Crec que això serà a molt estirar d’aquí un o dos mesos. És a punt d’arribar la sentència del TC i hi ha altres aspectes importants com la tercera hora de castellà o l’ordenació territorial amb les vegueries. En tots aquests aspectes fonamentals de país, Rcat es posicionarà públicament. Si veiem que Esquerra no actua com ho hauria de fer segons el nostre punt de vista, llavors reapareixerem i donarem la nostra opinió.

La seva marxa de la conselleria farà que vostè agafi més pes a RCat?
No, en absolut. A RCat hi ha un cap visible, que és Joan Carretero. La resta som un equip de persones que treballem plegats per uns ideals. Jo ajudaré en tot allò que pugui. Espero continuar fent política en el sí de Reagrupament. Considero que sóc jove i encara em queden molts anys per recórrer. A més, tinc la sensació que, tal com van les coses, hi haurà canvis profunds en la política catalana...

... No només a Esquerra, vol dir...
Home, el mapa electoral es pot veure influït i, tal com està evolucionant ERC, sóc del parer que la davallada electoral que patirem en les properes eleccions al Parlament serà molt considerable.

També es deia que patiria una gran davalla en l’anterior cicle i va passar de 23 a 21 diputats al Parlament.
De fet la davallada es va produir, però alhora va votar molta menys gent. Si arriba a votar la mateixa gent que a les anteriors eleccions, aquella pèrdua de vots s’hauria traduït en la pèrdua de sis escons. Molta gent del món sobiranista es va abstenir perquè no va trobar cap opció política que els representés, i això va beneficiar Esquerra, que perdent 130.000 vots, el 25% del que tenia, només va perdre dos escons. Es dóna la paradoxa que l’abstenció dels votants independentistes afavoreix l’estratègia de la direcció d’ERC i la reedició del tripartit.

Al Congrés dels Diputats això ja es va començar a notar.
Si, al Congrés dels diputats ERC pateix una caiguda esgarrifosa. També es va notar a les municipals, però d’aquestes eleccions la direcció d’ERC en va fer una lectura esbiaixada, ja que Esquerra va obtenir-hi més regidors perquè va presentar moltes més llistes en pobles petits. Si mirem els resultats a les ciutats de més de 10.000 habitants, que és on hi ha la majoria de població de Catalunya, en gairebé totes Esquerra va perdre vots absoluts. ERC va perdre 80.000 vots a les darreres eleccions municipals, un 20% del seu electorat. Però cap autocrítica, sempre es troben excuses exògenes per justificar-ho tot.

Tan complicada veuen la situació?
Dependrà molt de la participació, però en nombre de suports jo crec que Esquerra no farem més de 250.000 vots en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, davant dels 416.000 vots del 2006 i dels 544.000 vots del 2003. Malauradament, el futur electoral d’ERC és molt negre, i en la meva opinió, el partit està en caiguda lliure.

Un escenari procliu a la catarsi, potser?
Un escenari desencisant i trist, però els cicles polítics tenen això. S’ha fet una aposta estratègica que s’ha demostrat que és equivocada. Al principi es va argumentar d’una determinada manera i jo mateix vaig pensar que podia ser una estratègia positiva per créixer a l’Àrea Metropolitana però s’ha demostrat que no és així. ERC ha perdut vots a l’àrea metropolitana de Barcelona en totes les eleccions des que hi ha tripartit. Un cop s’ha constatat que l’estratègia del tripartit és errònia, ja que es basa en el fet que es vol prioritzar l’aspecte social sense tenir recursos per satisfer-lo i deixa en un segon terme el problema fonamental de Catalunya, que és la qüestió nacional, és absurd omplir-se la boca dient que es faran polítiques socials quan no tens diners. No es pot aplicar la Llei de dependència i no es poden satisfer les necessitats de llars d’infants i residències de gent gran que hi ha al país. A més, tenim una sanitat col•lapsada, amb llistes d’espera terribles i una manca d’inversions en infraestructures que és un llast per a les nostres empreses, i tot això amb un espoli fiscal que ens asfixia econòmicament i que ens impedeix poder dissenyar polítiques socials amb els recursos suficients. La direcció d’ERC viu en un món virtual que no coincideix amb la realitat.

Per què això no suma complicitats?
Perquè la majoria de l’electorat sobiranista viu a la realitat i no en la construcció teòrica virtual que significa l’aliança estratègia de l’independentisme amb el sucursalisme espanyol del PSC. Hi ha hagut tres eleccions –al Parlament, al Congrés i a les municipals– que han demostrat que hem perdut vots a l’Àrea Metropolitana. No hi ha ni un sol municipi de l’Àrea Metropolitana on s’hagi augmentat el nombre de vots. És a dir, hi ha menys persones a l’Àrea Metropolitana que voten independentisme des que ERC va fer el tripartit. Per tant, defensar una estratègia que es comprova empíricament que no funciona és un suïcidi polític.

Davant d’aquest escenari molts es pregunten on és Joan Carretero.
Joan Carretero hi és, segueix de prop la política catalana, amb molt d’interès, és actiu, manté contactes amb la gent i està a l’expectativa dels esdeveniments. És important parlar quan és el moment de fer-ho i quan has de marcar i definir unes posicions polítiques determinades. Estem davant uns mesos que seran cabdals en la política catalana: es produiran esdeveniments molt importants i, llavors, si cal, Carretero parlarà.

I Rcat i Esquerra Independentista ja funcionen junts?
Reagrupament Independentista es va plantejar com una alternativa a nivell intern als congressos regionals del partit per mirar d’aglutinar el vot crític i seguir presentant batalla a l’oficialisme. El procés de fusió és complex i està pendent encara d’aprovació en una assemblea de tots els adherits a Rcat.