Agustí Colomines

Dilluns al vespre vaig assistir a la conferència del president de la Generalitat titulada Enfortir Catalunya, la qual va tenir lloc al saló rosa del Palau. Permetin-me que abans de fer cap altre comentari els exposi una preocupació, diguem-ne de protocol, que, tanmateix, té molt a veure amb el significat de l’acte.

Encara dubto si la conferència del president era una convocatòria institucional –de país, vull dir– o bé una celebració privada –sense canapès ni cava, tot s’ha de dir– dels alts càrrecs governamentals, acompanyats del personal polític habitual lligat als partits que formen el tripartit. Si era un acte institucional per reflexionar sobre els dos anys del govern Montilla, és obvi que allí hi faltava molta gent, més enllà dels quatre empresaris i sindicalistes que hi havia i dels convençuts –com un servidor– que la fortalesa d’una nació també té un component simbòlic que no es pot abandonar mai. Als països de veritat –a França o a la Gran Bretanya o als EUA–, això ho saben i als actes com aquest hi assisteix tot bitxo vivent. Aquesta deixadesa institucional no és nova, perquè quan servidor assistia al mateix saló a un dels molts actes convocats pel president Pujol, l’oposició d’aleshores –o sigui els que ara manen– no s’hi deixava veure mai. Parlo d’actes –en dono fe– com ara un homenatge a Prat de la Riba i coses així. També és veritat que la conferència del president Montilla va tenir un to més partidista que institucional. Si volíem enfocar-la així, doncs potser el marc del Palau, que és de tots, no era el lloc adequat. El president d’un país també n’ha de saber ser.

No es pensin que sóc un formalista, senzillament crec que quan un president arriba a l’equador del seu mandat i ha de fer front a tres reptes tan importants com són la crisi econòmica que malmet el model de benestar, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la resolució sobre el nou model de finançament, el mínim sentit patriòtic de qui té la responsabilitat de governar és cercar la unitat política i no tan sols proclamar-la o reivindicar-la com a solució per encarar el possible mal temps. Però, és clar, el que passa és que el president actual de la Generalitat té fusta més de gestor que d’estadista. El seu discurs de dilluns va ser anodí –més enllà d’imitar Pujol i els seus inacabables recitals sobre l’obra feta–, perquè en cap moment va arribar a tenir el nivell del dirigent que intenta desfer les pors –justificadíssimes, d’altra banda– posant-se al front d’un projecte nacional de veritat. En aquest sentit és força significatiu que les paraules “autogovern” o “catalanisme” només fossin dites una vegada i que el mot nació no fos dit mai, per contra del que va passar, per exemple, amb la paraula Espanya. I és que el que no pot ser no pot ser, oi? Com ja van explicar-los fa molts anys els lingüistes, la construcció d’un relat amb unes paraules i no amb unes altres és tan o més significatiu que el contingut estricte d’un discurs, perquè crea significat.

Malgrat que el president Montilla digués “mai no s’ha governat Catalunya amb tant sentit de país com en aquests últims anys”, em fa l’efecte que la realitat és ben diferent. Els recomano llegir el llibre, que és conseqüència d’una tesi doctoral valorada amb la màxima nota, de la Dra. Paola Lo Cascio Nacionalisme i autogovern. Catalunya 1980-2003 (Ed. Afers 2008), perquè dóna respostes molts suggeridores a algunes preguntes de fons sobre com s’han definit, consolidat, actuat i interactuat les institucions catalanes després del franquisme: qui va fer possible la seva recuperació, els debats que van acompanyar la seva definició, les seves característiques i, sobretot, per què i com aquesta etapa de consolidació i desenvolupament institucional i polític tan important per al país s’ha dut a terme amb el lideratge ininterromput durant 23 anys de Jordi Pujol i de CiU. La història i la ciència política sempre aporten més llum que la propaganda, surti d’on surti.

El president Montilla vol que Catalunya esdevingui una autonomia d’Espanya, diguem-ne que enriquida amb privilegis financers perquè el progrés social català no s’aturi. Això està molt bé, i és d’agrair, encara que no ens digui com ho farà. Ara bé, aquest mateix objectiu “social” suposo que també deu perseguir-lo el president d’Extremadura o el d’Andalusia, bressol del socialisme espanyol. La diferència entre el model català i l’extremeny o l’andalús és, precisament, la vindicació de la sobirania, que és precisament allò que històricament va distanciar Valentí Almirall –el primer teòric del catalanisme–de Pi i Margall. No sé si els membres d’ERC i els sobiranistes d’ICV pensaven en aquestes coses mentre escoltaven el president Montilla. Els confesso que servidor no va parar de pensar-hi davant del recital regionalista que se’ns va oferir.