Anna Figuera

“Tots hem nascut a Arcàdia, és a dir, entrem en el món plens d’aspiracions a la felicitat i al gaudi i conservem la insensata esperança de realitzar-les, fins que el destí ens atrapa amb rudesa i ens mostra que res no és nostre, sinó que tot és seu (…). Després arriba l’experiència i ens ensenya que la felicitat i el gaudi són pures quimeres que ens mostren una il·lusió a la llunyania, mentre que el patiment i el dolor són reals i es manifesten a sí mateixos immediatament sense il•lusió ni l’esperança.”
(Arthur Schopenhauer, L’Art de ser feliç)

Discuteixo rotundament aquesta Regla número 1 de L’Art de ser feliç de Schopenhauer. Si ens haguéssim de creure que totes les nostres aspiracions, desitjos i il·lusions es diluiran en un no res, quin sentit tindria fer cap pas endavant? No vull viure en un present indolor, tranquil i suportable, com proposa el mestre del pessimisme. Prefereixo pecar d’imprudent. Probablement, tots aquells que defensen a Catalunya el dret a l’autodeterminació dels pobles tampoc compartiran aquesta Regla número 1, tot i que sovint aquesta opció ens pugui semblar una utopia.

Aquest dissabte, milers de catalans d’arreu del país i d’altres indrets d’Europa es manifestaran a Brussel•les per a l’autodeterminació. És una iniciativa que sorgeix de la societat civil, agrupada en l’organització 10Mil a Brussel·les, i que pretén “internacionalitzar el conflicte català”, segons ha explicat el seu impulsor, Enric Canela. Viatjaran en avió, en cotxe, en autocar, en tren i en moto i es passejaran pels carrers de la capital belga, darrere d’una pancarta amb el lema “We want a Catalan State”. Prèviament, aquest mateix dijous, una delegació dels 10Mil lliurarà una carta escrita en català, anglès i francès a eurodiputats dels principals grups de l’Eurocambra, reivindicant allò que ja ha estat possible en altres estats d’Europa: tenir el dret a decidir per nosaltres mateixos allò que políticament volem ser, independentment del resultat que aquesta consulta comporti. Això no són alegries imaginàries. Són iniciatives que, agradin o no, desmenteixen rotundament l’eterna queixa dels nostres politicastres, quan es lamenten de la falta de mobilització dels catalans (aquests mateixos, no obstant això, gairebé mai no recorden la seva incapacitat per mobilitzar-los). Si Catalunya anés com un tirabuquet, si no ens haguessin castrat l’autogovern que portem reclamant des de fa tants anys, si Catalunya no hagués estat sotmesa a un procés d’erosió política i econòmica, la situació podria ser una altra.

Evidentment, ha faltat ben poc temps per trobar veus carregant-se i ridiculitzant la manifestació dels 10Mil (alguns, dissortadament, del propi entorn independentista...). Alejo Vidal-Quadras ja l’ha titllat de “cosa absurda”; la delegada de la Generalitat, Anna Terrón, diu que no sap “què hi vénen a reivindicar a Brussel•les, perquè si és la presència de Catalunya i del català això ja està perfectament reconegut en l’àmbit europeu”. De moment, que se sàpiga, ni el català és llengua oficial a Europa, ni tampoc es pot fer servir al Parlament. Avui en dia hi ha 8 Estats a l’Europa dels 27 que no existien quan es va signar el tractat de fusió de les comunitats europees.

Així ho recordaran els 10Mil, mantenint l’aspiració a poder exercir aquest dret que no se li hauria de negar a cap poble. A no ser que els estats tinguin por de donar veu als seus ciutadans. A vegades, com diu Schopenhauer, el destí ens aixafa. Però malgrat tot, insisteixo, sempre és millor pecar d’imprudent.