Opinió

Com estan? Com ha anat? Tot bé? Mirin, l’altre dia discutia sobre l’actual situació política del país amb un amic, baixant per les Rambles, mentre intentàvem driblar els xoriços, carteristes, turistes, macarres i putes. Si Domènec de Bellmunt tornés a passejar-s’hi, es pensaria que els seus reportatges de la Barcelona pecadora eren estampetes de primera comunió en comparació a la fauna que hi pastura ara.

Era un discussió diguem-ne clàssica, d’aquelles que tots hem patit més d’una vegada: “Sí, sí, jo també votaria per la independència, però és clar, ara no és el moment i, a més a més, on és el vostre full de ruta?”, em preguntava el meu amic, mentre jo intentava evitar a l’últim moment el robatori de la cartera d’una alemanya amb shorts i bikini amb tres talles de menys del que li corresponia, tot allunyant el carterista a crits.

Quin horror -em refereixo a la pregunta del full de ruta; el bikini només era espantós-. Vinga a qüestionar-nos el full de ruta dels independentistes, quan el que s’ha examinar és on ens porta la ruta equivocada dels autonomistes o dels independentistes del segle que ve però que curiosament mai no troben el moment oportú perquè es faci realitat el seu somni prohibit tan anhelat. No per res, però si alguna cosa coneixem ara per ara són els esplèndids resultats del peixalcovisme i el tacticisme, l’encaix i la pedagogia, el “jo ja ho voldria, ja, però no depèn de mi, sinó del país, ja se sap, tenim el país que tenim, però, mira tu, potser el segle vinent...”.

Fa pocs dies un destacat dirigent de les forces tripartítiques, afirmava, rotund com el turista rus que acabàvem de deixar enrere, amb xancles, banyador eslip i una samarreta amb el símbol d’una parella copulant, que es podia ser independentista i fer política a Madrid. I tant que sí, es pot fer política a Arenys, a Barcelona i fins i tot a Madrid. Però què vol dir “fer política independentista”? Tenir la gent en permanent estat d’excitació nerviosa un dia per l’endemà pactar uns pressupostos o qualsevol altra llei espanyola (inclòs l’Estatut)? Jugar a l’ofensa puntual mentre, any rere any, es negocia per la porta del darrera l’innegociable? Tibar la corda fins a extrems gairebé insultants, per després deixar-la anar per una carícia competencial vés a saber tu a on? I no es pregunten vostès, estupefactes de l’espectacle que ens toca empassar, si no es tractaria més aviat de fer tot el contrari, una política de desgastat sistemàtic de l´Estat, d’aprofitar la mínima oportunitat per trencar, per aprofundir i cavar en la fosa en la ruptura, per avançar cap a la llibertat, sense cap concessió, ni la més petita, d’enterrar sota terra, fins el dia demà de la independència, el pactisme malaltís?

S’ha acabat, em deia a mi mateix, mentre pensava què contestar-li al meu amic, ara que ja passàvem pel davant de la Boqueria i unes putes s’enduien tres anglesos embolicats amb la Union Jack i un barret de mexicans a fer un servei express. S’ha acabat que se’ns demani explicacions als independentistes d’ara mateix (algun nom haurem de trobar), mentre els autonomistes o els independentistes del segle que ve continuen desfullant la flor autonòmica pels segles dels segles. La nostra solució és molt senzilla, tant com desitjar ramblejar quan ens doni la gana sense ser insultats ni agredits. En termes autodeterministes, la declaració unilateral d’independència. I jo em pregunto a tots els que diuen que votarien que sí, que no hi ha una majoria nacionalista al Parlament? I així doncs per què hem d’anar a votar al Maresme? Per què es va rebutjar la ILP d’autodeterminació unànimement per tots els partits parlamentaris? Per què es vota diferent a Figueres, Sant Cugat, Seròs, Barcelona o Madrid? No ha arribat el moment de dir ben clar que independència rima amb coherència?

Havíem arribat al final de les Rambles. Un home se’ns atansà. Anava completament despullat. “Tapi’s, home, tapi’s, per l’amor de Déu”, li etzibà el meu amic mentre entràvem al Metro. Al moment de travessar el control, un individu se’ns va posar darrera, per colar-se. Ens vam aturar i li vam dir que fes el favor de pagar, com tothom. “Habladme en cristiano, jodidos catalanes”, ens va grunyir. El meu amic, pàl•lid i desencaixat, em mirà: “Potser que ens anéssim a empadronar a Arenys, no trobes?”

Bona Diada.