Opinió

A Catalunya vivim una epifania dels colors. Els catalans transitem de manera esquizofrènica entre un nou finançament que pinta negre, la grisor dels nostres polítics locals i la bogeria blaugrana que celebrem cada dos dies. Aquest ball de colors mareja i desorienta. A més, el contrast entre la nostra situació econòmica com a país i les alegries que dóna el Barça provoca que la rutina diària deixi un regust agredolç. I enmig d’aquesta bogeria civil que sembla incontrolable, el comandament a distància ara està a Madrid i el proper dimecres estarà a Roma, emergeix la catifa vermella de Cannes. Cannes, com cada any, com un sol que trenca els primers raigs en un horitzó perfecte.

Oh, Cannes, je t’aime. El parèntesi que representa Cannes és un armistici entre les mentides de Zapatero, la hipocresia de Rajoy i la ineptitud del Parlament català en bloc. Cannes tenyeix de seda vermella per uns dies la vergonya que suposa que els diputats socialistes votin una cosa a Catalunya i votin la contrària a Madrid. Cannes proporciona la banda sonora de la negociació de les engrunes que fan els convergents a Madrid, mentre a Barcelona els seus crits diuen que no s’ha de col•laborar amb Zapatero.

Cannes em fa oblidar, m’anestesia, em fa feliç. Cannes és una de les espurnes del vestit de lluentons que sempre porta França posat. França mai està en crisi. França és un estat d’ànim, civilitzat i autèntic. França sap que és important al món i no li calen Fòrums de les cultures per demostrar-ho.

El mateix president Sarkozy és una mostra de l’espai que França ocupa de manera natural al món. No em refereixo al Sarkozy que reinventa al Rei Sol, sinó al Sarkozy que proclamava als periodistes durant la seva primera roda de premsa: “Je veux agir” (Vull actuar), mentre els periodistes insistien en seguir preguntant per la Carla Bruni. I aquí qui vol actuar? Qui té ganes de moure les coses? Qui se la juga? Zapatero? Montilla?

Torna França, torna Cannes, torna la catifa vermella, riu intermitent pel qual circulen les figures més preuades del nostre imaginari. “Fluctuat nec mergitur”, com sentencia l’escut de París. Sembla, a vegades, que el teatre universal s’aturi i que França aparegui, resplendent, un altre cop en escena.