Agustí Bordas

A la riba nord de la Mediterrània hi ha un grup d’homínids mereixedors de l’atenció del National Geographic. Malgrat l’absència de recursos naturals en el seu territori, els antropòlegs segurament qualificarien aquest col•lectiu multiètnic d’Homo sapiens sapiens com a “altament capaç de generar riquesa”. De fet, l’esperit emprenedor d’aquest col•lectiu sembla tenir clares influències sefardites, un grup avantpassat que deixà una indubtable empremta física i cultural entre els habitants d’aquestes contrades.

Altament qualificats pels negocis, també han demostrat una clara decadència en la política de defensa pròpia; tot i haver bastit un imperi regional durant l’edat mitjana, fa quasi bé tres-cents anys que no han conegut la victòria militar. En conseqüència, el territori ancestral d’aquests homínids es troba sota administració de dos estats estrangers: una república jacobina al nord i un regne post-feixista al sud.

En termes psicològics, els integrants de la nació en qüestió es caracteritzen per clares tendències bipolars, sintetitzades localment en dues actituds existencials: seny i rauxa. Capaços de genialitats en àmbits com l’art o l’arquitectura, també han demostrat un instint de prudència que frega la covardia més absoluta en el context de la política.

Davant la raresa d’aquesta natura psicològica, l’antiga capital d’aquesta nació s’ha convertit en un parc temàtic on visitants forasters comproven, de primera mà, el producte de la creativitat d’antics avantpassats mentre, al mateix temps, palpen una “dolça decadència” post-olímpica evident pertot.

Ara bé, és l’àmbit lingüístic en el que aquests homínids han assolit un grau d’extravagància incomparable: mentre els residents monolingües castellanoparlants hi prediquen el bilingüisme, els habitants bilingües catalanoparlants hi romanen silenciosos i capcots com imbècils mesells. Veure per creure. Catalonia is different.