Opinió

La celebració d’un gol atrau durant uns segons i sense remei les mirades del públic sobre el jugador que ha marcat. Són uns segons en els que la figura del golejador és com un iman que atrau totes les mirades. Des d’aquest punt de vista, la celebració d’un gol es comporta de la mateixa manera que l’exordi clàssic. L’exordi, ja saps, és aquella peça del discurs que composaven les primeres paraules i que servia per cridar l’atenció del públic.

Per la manera que els jugadors celebren els seus gols es poden intuir quines són les relacions que mantenen amb els seus companys i amb el públic. També es pot esbrinar quina consideració té el jugador sobre ell mateix. Repassem alguns casos.

Vaig elaborar aquesta teoria d’urgència veient el dimarts la semifinal del la Champions League entre l’Arsenal i el Manchester United. I em va cridar molt l’atenció la manera que celebrava els dos gols que va marcar Cristiano Ronaldo, el davanter famós del Manchester. Després de cada gol el davanter feia ganyotes com enfotent-se’n de tot i s’assenyalava amb els dits. Resultava una forma estranya de mostrar l’alegria de l’instant.

L’Eto’o i l’Henry, quan un d’ells marca, tensen els seus cossos, miren el públic i dirigeixen al respectable una salutació militar. És un joc entre ells dos i el seu públic, però és també una manera de tornar al públic el seu protagonisme. Aquesta petita cerimònia pseudomilitar sembla que vulgui representar el respecte que li tenen als seus aficionats: els jugadors, després de marcar, es quadren, com dient-li al públic: “Feina feta!”.

El Messi, en canvi, el dia del gloriós 2 a 6 contra el Madrid (que significava el set, el partit i la Lliga pel Barça) va decidir que els segons de glòria els dedicava a una cosa que es situava fora del propi espectacle del futbol. En aquells moments de màxima joia, el jugador es va alçar la samarreta i va mostrar la llegenda que tenia escrita en una suadora. Era el nom d’una organització que ajuda a persones amb algun tipus de deficiència física. Messi va preferir regalar a aquesta organització els segons en els que tot el món, literalment, estava extasiat contemplant-lo. La seva celebració no buscava el públic, sinó que buscava un tercer, aliè a tot el que passava al camp de joc.

I què em suggereix la celebració de Cristiano Ronaldo? Doncs em va recordar moltes de les celebracions que feien els jugadors galàctics de Florentino Pérez. Quan un jugador d’aquell Madrid marcava, reclamava per a ell tota l’atenció del públic durant els segons que seguien el gol. Recorda com Raúl s’assenyalava el seu nom escrit a l’esquena amb els dits polzes de les mans. I recorda també com Ronaldo es tirava al terra fent l’escarabat.

Les celebracions dels galàctics eren celebracions egoistes, enverinades per un màrqueting personal que oblidava l’equip i el públic. Cristiano Ronaldo me les va recordar. I Florentino Pérez tornarà a ser president del Reial Madrid.