Agustí Colomines

Com ja va informar puntualment elsingulardigital, dilluns passat la Fundació CatDem va organitzar a Madrid una trobada amb corresponsal de premsa del món per explicar-los què és el catalanisme i quina és la situació que es viu avui dia a Catalunya. La jornada va ser molt fructífera i les intervencions dels amics Francesc-Marc Álvaro i Ferran Sáez molt aclaridores. Els asseguro que aquesta reunió no serà un fet aïllat, perquè tenim la intenció d’institucionalitzar aquesta relació, ampliant-ne l’oferta fins portar-los a Barcelona regularment. Hi ha qui em dirà que aquesta no és la nostra feina, que hauria de ser el Govern qui ho fes. Potser sí, però com que no ho fa, com diu la dita, la feina la fan els cansats. Per tant, repetirem l’experiència tantes vegades com calgui. I els explicaré el perquè.

En el diàleg que va tenir lloc després de les assenyades intervencions d’Álvaro i de Sáez, els quals van intervenir en l’acte en la seva doble vessant d’articulistes i de professors universitaris, el corresponsal del Financial Times, Victor Mallet, que és nou en aquesta plaça, va deixar anar que ell no sabia què era això del catalanisme. Més encara: no n’havia sentit a parlar mai. Això em va fer pensar que tenim un problema greu. Molt greu. Vull dir que el tenim com a país, perquè la pregunta és òbvia: com pot ser que un senyor com aquest no sàpiga res de res sobre els catalans. Ho podríem atribuir a la seva ignorància, però em sembla una excusa massa fàcil. Per a mi, en canvi, el problema és, evidentment, nostre. Alguna cosa debem fer malament perquè la ignorància sigui tan persistent.

Hi ha qui em podrà dir que la Generalitat fa moltes coses per projectar internacionalment Catalunya. Tenim un munt d’organismes que es dediquen a fer feina de cara enfora, començant per l’Institut Ramon Llull, però resulta que, a la fi, no es cobreixen les clamoroses llacunes polítiques que era fàcil detectar que es donarien. I això per què? I si fos que l’estratègia seguida fins ara ha estat completament equivocada? Els explico un cas. A la reunió de Madrid de dilluns passat vam portar exemplars de la revista catalana en anglès Transfer, els quals ens foren cedits generosament per l’Institut Ramon Llull, que és la institució que la paga. Doncs bé, cap dels corresponsals no n’havia vista mai cap número. No m’estranya. I és que és molt agosarat i inútil publicar una revista com aquesta des de les Publicacions de la Universitat de València. Si es volia tenir una revista catalana de cultura i de prestigi internacional, calia haver apostat per una de les cases editores anglosaxones especialitzades: Sage, Rouledge o Blackwell. És així com s’entra a formar part del circuit internacional de revistes que poden arribar a les mans d’acadèmics, periodistes o professionals interessats. És el que fan els suecs o els israelians, posem per cas.

Aquest és tan sols un exemple, al qual també podríem afegir el mal plantejament de les delegacions que vicepresidència ha anat obrint. No pots fer un esforç com aquest per acabar posant-hi al capdavant personal en formació (els voluntariosos júniors) o bé a qui no té cap mena d’experiència, ni curriculum ni contactes per ocupar un càrrec com aquest. El que ens passa és que no tenim una estratègia de relacions polítiques internacionals. Transfer pot ser un bon instrument de projecció cap a enfora, com ho són, també, les revistes privades Catalan International View o Journal of Catalan Studies, però sense una estratègia vàlida i constant, sense una direcció política de la projecció exterior, aquestes o altres iniciatives semblants poden quedar reduïdes a l’esforç voluntariós i meritori dels que les promocionen i res més. Seria una llàstima, oi?