Opinió

Un cop celebrada la mobilització del passat 27 de juny per instar la classe política a fer un Acte de Sobirania i proclamar des del Parlament la necessitat d’arribar a la independència de Catalunya, molts dels qui hi van participar es preguntaran: “I ara què? Què en traurem que vuit parlamentaris, a títol personal, hagin signat la proposta si, com sabem, mai no desobeiran les ordres de la direcció del seu partit? No quedarà tot plegat en una mena d’escenificació estèril?”. Són preguntes legítimes i gens absurdes, certament. I més encara després de veure el tractament que n’han fet alguns mitjans de comunicació. Els lectors de La Vanguardia i d’El País, per exemple, difícilment se n’hauran assabentat i els de l’Avui i d’El Periódico n’hauran tret una informació molt descoratjadora. El primer, en to pejoratiu –com correspon a un diari que defineix el govern espanyol com a “govern central”-, parlava de “carta als reis” i el segon deia que el sobiranisme havia “punxat” perquè els organitzadors “aspiraven a reunir 20.000 persones” i només n’hi havia unes 5.000. Sobre això, tenint en compte que no es tractava d’una manifestació sinó d’un acte de pressió com n’hi haurà d’altres, cal aclarir que ningú de l’organització, més enllà d’un imprudent, esperava pas reunir-hi 20.000 persones. Cal separar, per tant, aquest Acte de Sobirania de les manifestacions multitudinàries del 18 de febrer de 2006 i de l’1 de desembre de 2007, atès que són coses diferents. Tanmateix, com ja va quedar demostrat aleshores, ni tan sols la xifra de mig milió de persones hauria aconseguit que El Periódico considerés rellevant el fet.

Amb tot, ves per on, aquesta minimització periodística demostra l’enuig que provoca tota manifestació pública de dignitat nacional i fins a quin punt ens esperona a perseverar en l’incordi. Cal tenir present que, tot i que l’Administració no va permetre l’ús de micròfons en el tram final, mai no s’havia arribat fins a les portes del Parlament. Per això, si hom té dubtes sobre el valor de l’Acte de Sobirania de dissabte, farà bé de recordar aquestes paraules de Gandhi: “Facis el que facis no servirà de res, però és important que ho facis”. Per altra banda, és obvi que no es poden demanar afirmacions massives de desacomplexament nacional a un poble secularment subordinat de la mateixa manera que no es pot demanar vivacitat a una persona somnolent; però també ho és que quan arribi el moment de votar per la llibertat de Catalunya, l’atonia, la intimidació i el desànim desapareixeran de cop i sortiran independentistes de sota les pedres. Es tracta senzillament de triar una d’aquestes dues opcions, les dues úniques que existeixen: Catalunya Estat d’Europa o perifèria de Madrid.