Editorial

Ha dimitit el ministre Mariano Fernández Bermejo, o l’han dimitit? En aquest cas el matís en la forma verbal és important. Però en tot cas és obvi que la hipoteca en imatge que arrossegava Bermejo era massa pesada per a Zapatero, i d’aquí el desenllaç. El ministre de Justícia era obvi que no estava capacitat per fer front en condicions a l’assetjament político-mediàtic a què l’estaven sotmetent el PP i els altaveus mediàtics de la dreta espanyola. El moment triat per fer-ho és un dels pitjors d’entre tots els possibles, però ha passat. Bermejo marxa i malgrat la seva incapacitat per arribar a consensos duradors i per mirar de tendir ponts, val a dir que una cosa sí que l’ha fet bé: marxar. Bermejo és dels pocs polítics de primera fila que ha sabut conjugar bé el verb dimitir. La seva renúncia d’ahir recordava la que l’any 1993 va protagonitzar el Ministre de l’Interior Antoni Asunción, també socialista, quan a mitjan anys noranta l’excap de la Guàrdia Civil Luis Roldán va fugar-se de la justícia. Allò va ser un cop d’efecte. Un exemple de coherència en política. Un apunt de dignitat enmig d’un oceà d’enamorats del càrrec a tota costa. Ara Bermejo l’ha volgut emular. L’efecte que fa no és el mateix que el d’Asunción en el seu dia. La seva marxa es veu a les clares que li fa mal profundament. Però ha marxat, que al cap i a la fi era el que demanaven les circumstàncies, per molt que aquestes mateixes ho desaconsellessin pensant en el PSOE.