Opinió

Pels enemics de Catalunya és un filó que no han parat ni deixaran d’explotar. El desprestigi de les institucions catalanes ha estat una constant des de la caverna amb el sil•logisme pervers d’amplificar casos de lladrocini com el del Palau per tal concloure que tota la societat civil i polítics estan en aquest negociat -com diria Zaplana- per a forrar-se. Més desconfiança de la ciutadania cap al sistema català de partits és un obstacle directe per a l’avenç del catalanisme. Són els que s’autoubiquen en l’apartheid polític de la normalitat -Ciutadans, PP i l’unionisme en general- els primers interessats en generalitzar la percepció que tot està corcat.

Per ajudar-los, l’etern segon, Josep Antoni Duran i Lleida, afirma sense complexos -referint-se al cas d’Àngel Colom- que és el més normal del món que els partits vagin a pidolar diners a empresaris i amics. Em va recordar allò que el líder d’Unió va dir a Madrid ara fa quatre anys que suprimir els donatius anònims en el finançament dels partits era anticonstitucional.

El final d’etapa és a l’ambient. I malauradament s’hi ha arribat per esgotament, Millets a banda. En el debat de política general ha tornat a primar el regat en curt, la filtració, la punyalada. Allò que s’ha vist de jo passo informes (PSC) contra els altres (Esquerra) perquè així em tapi els meus que són molt més escandalosos. El Vietnam del Govern d’Entesa ha estat la seva manca de cohesió i lleialtat des del primer dia entre els tres partits de govern. 

L’esperit d’Arenys empeny decisivament cap al final d’etapa. De manera tímida encara està fent saltar les costures al propi PSC, com s’ha demostrat a Montblanc o Vilobí on han donat suport a que es consultés la ciutadania. Aquesta és la gran virtut d’Arenys: no és una divisió entre independentistes i els que no ho són. És entre els que estan pel respecte a la democràcia i els que la temen perquè no s’atreveixen a donar l’oportunitat a que la ciutadania parli.

Sense fer volar coloms ni prometre la independència per demà mateix com irresponsablement pregonen alguns, la regeneració del catalanisme podria de venir per aquí. Una societat civil que tibi i arrossegui la classe política i una classe política que es vulgui deixar empènyer. Consultes i sentència del Tribunal Constitucional. Eleccions a Òmnium i el Barça. I tot seguit, cita a les urnes al Parlament. Un curs apassionant en què està en joc encetar un nou cicle que permeti passar pàgina a la història de l’autonomia minusvàlida en què hem viscut atrapats els darrers 30 anys.