Josep Marti

Enric Juliana va dibuixar en el seu dia a les planes de La Vanguardia el perfil del català emprenyat. Fa un parell de mesos els estudis oficials elaborats pel Govern ens presentaven una nova categoria, el català perplex. I ara, pel que sembla, va agafant força la idea del català decadent. Carai, si en som de coses! I cap de bona, a dir veritat.

D’ençà que David Madí (Democràcia a sang freda, Editorial Mina) va avalar el terme “dolça decadència” per referir-se al present de Catalunya; d’altres actors –Monzó, Piqué, Roig, Porcel, Puyal- han coincidit –amb diferents arguments- en la utilització d’aquesta paraula per descriure el moment actual. Ningú, però, no ha parlat encara del català decadent en singular. I en deuen haver, penso, perquè per a tenir un país decadent ho han de ser d’entrada els indígenes. Dos i dos són quatre, sempre que no faci la suma un executiu de Lehman Brothers.

Aventuro la meva hipòtesi. Els catalans decadents existim i ens comptem per desenes de milers. Treballem menys del que ho van fer els nostres pares, ens agrada poc acotxar el llom i tenim tendència a la droperia. Hem après als llibres d’història que els nostres rebesavis van ser els pioners de la revolució industrial i estem convençuts que amb això n’hi ha prou per ser els primers de la classe per als segles dels segles, amén.

Els catalans decadents valorem més la ideologia que els fets. Perdonem, masteguem i engolim tota classe de traïdories a condició que vagin embolicades amb el paper vistós de les paraules boniques. Deplorem les responsabilitats i cedim al govern fins i tot la potestat per dictar quan és que hem d’explicar als seus fills que són adoptats i quins són els dies que les criatures han de visitar els avis.

Tenim tots els drets i cap obligació. Trobem cars els llibres de text i ens gastem el seu import multiplicat per tres en dos sopars de cap de setmana; volem cobrar per cuidar els pares però que ningú no ens toqui la vivenda que esperem heretar més aviat que tard; no volem fer cua quan anem al metge però ens plantem a la porta de l’ambulatori quan encara no tenim un moc al nas.

Els catalans decadents confonem la lleialtat amb la covardia i vivim convençuts que som capaços de canviar el món amb els comentaris que signem amb pseudònim a l’edició digital del nostre diari preferit. Opinem més que llegim. Escoltem menys que no pas parlem i tenim el melic socarrat de tant mirar-lo de prop. Enyorem el que no hem viscut i a força de somniar futurs hem esgarrat presents que fins fa no gaire prometien.

Els catalans decadents esperem que la fruita caigui de l’arbre per madura. Sense adonar-nos que, en molts casos, quan això passa ja està podrida.