Agustí Colomines

D’entrada, deixin-me que els digui que el títol d’aquest article és una contradicció, com ho és, també, o almenys això és el que es desprèn de la informació que ahir va esbombar La Vanguardia, el plantejament de la Secretaria d’Immigració de Pacte Nacional per la Immigració. Els immigrants no voten a cap lloc del món —ni a les municipals ni a les eleccions nacionals— perquè només voten els ciutadans o els residents oficialment reconeguts segons la legislació vigent. L’immigrant no pot ser-ho eternament, oi? Només ho és entre que arriba i el moment que pren la decisió de quedar-se per sempre al nou país. L’exercici d’unir dues paraules aparentment contradictòries —vot i immigració— no ajudarà gens al debat sobre la integració dels nouvinguts a Catalunya, més aviat n’excitarà els ànims, com ja es va poder comprovar dimarts passat a la improvisada enquesta que va fer Jordi Basté a RAC1.

I si dic que és una contradicció és, a més, perquè em fa l’efecte que no és gens eficaç començar la discussió sobre la immigració pel final. Pel que ha de ser una conclusió lògica: que els nous ciutadans tinguin dret a participar en els processos electorals que decideixen sobre futur de tothom, incloent-hi, esclar, el seu. Crec que resulta estèril i artificial començar per aquí perquè menysté el que explicava l’amiga Theodora Toleva al blog de la Comissió de Ciutadania, Diversitat i Identitats de la Fundació CatDem, del qual és coordinadora juntament amb Brahim Yaabed i Kangyun Xiao: «En l’era de la globalització, quan a tots els països la figura de l’estranger és tan present, i tots compartim les mateixes rutines diàries, es fa difícil preveure les conseqüències que pot tenir l’arribada de grups massius de nouvinguts completament aliens a l’entorn que els acull i de l’apatia que neix de les dificultats d’integració». Per què no ens desempalleguem del políticament correcte i ens plantegem de veritat com apaivagar les manifestacions de rebuig a l’altre que s’expressen de mil maneres en la vida quotidiana? Per què no fem cas a l’observació de la psicoanalista i assagista francesa Julia Kristeva —que també citava Toleva a l’esmentat post— quan ens adverteix del «perill psicològic que representa perdre l’esperança d’integrar-se després de múltiples esforços sense èxit. Les persones que pateixen aquesta situació de fracàs, per evitar més frustracions, acaben interioritzant el seu dolor i perdent tot interès relacionat amb la societat d’acollida, encara que aquesta última acabi canviant d’actitud».

Aquesta és la qüestió. La integració de les noves ciutadanies passa, certament, per integrar-se al projecte polític nacional d’acollida per aconseguir desfer la nostàlgia, que és el fonament de qualsevol societat dividida. Sense coparticipar en la societat civil del país d’acollida no hi ha futur per a cap nouvingut. Si de cas, només hi ha subsistència i aquella part de subvenció que aguditza les dependències. A mi em sembla un molt mal model, per exemple, que els socialistes hagin decidit constituir agrupacions específiques per als nous ciutadans d’origen magrebí, subsaharià o llatinoamericà. Per què no van fer el mateix amb els murcians o els andalusos? La resposta és òbvia: hi ha forasters més forasters que altres, no? L’exemple del diputats de CiU adoptant una parella lingüística em sembla molt més afortunat, perquè barreja la gent i perquè crea afectes profunds. El model de la segregació «bonista» dels nous catalans —llatins amb llatins, musulmans amb musulmans i així anar fent— no crec que agradés a gent com Paco Candel, posem per cas, a qui devem aquella magnífica radiografia de les noves catalanitats que fou Els altres catalans (1964). I és que a Catalunya la diversitat ja existia abans de l’arribada de gent amb la pell d’un altra color o que parla en idiomes que no són d’arrel llatina.

En fi, el que vull dir és que l’assumpció d’una «cultura pública comuna», que és un dels eixos que proposa el Pacte Nacional per la Immigració, passa, abans que res, pel compromís dels nous catalans —en primera instància de les élits i els líders socials, que també en tenen— amb el projecte nacional català. La integració en un «espai polític compartit» és la base per compartir, també, el benestar social i laboral, la igualtat d’oportunitats, la cultura i la llengua. És una recepta clàssica, que als anys seixanta van emprar els comunistes amb molta eficàcia per fer confluir vells i nous catalans a CCOO o a l’Assemblea de Catalunya. Si aleshores va ser rendible —i possible— en termes de país, per què ara hem d’inventar la sopa d’all) Si reeixim en l’intent, que jo espero que sí, el dret a votar dels nous ciutadans no serà discutit per ningú, perquè, efectivament, només seran això: catalans que hauran vingut de més lluny.