Opinió

Diuen els diaris que els socialistes i els populars catalans han començat converses per temes d’interès comú i compartit. És compatible això amb una campanya electoral socialista centrada en l’únic missatge de posar el dit a l’ull als populars, qualificats com la dreta més terrible? I tant que és compatible. Jo diria que fins i tot podrien ser les dues cares d’una mateixa moneda.

Des de sempre, però encara més des del seu pacte basc, socialistes i populars es troben còmodes barallant-se entre ells, però només entre ells. El seu mapa polític predilecte és el d’aquelles comunitats autònomes on només hi són ells dos, i llavors es poden clavar unes guitzes descomunals. Catalunya, com Euskadi, són territoris on les coses se’ls compliquen, perquè aquí a més discutir sobre l’etern combat entre les dretes i les esquerres, com a Múrcia o la Rioja, discutim també sobre la qüestió catalana. Què tenen en comú populars i socialistes? Que es troben més còmodes en el debat entre les esquerres i les dretes –en el que cadascú pot fer perfectament el seu paper- que en el debat sobre la qüestió catalana, que als socialistes els provoca divergències internes i els populars saben que ha estat el seu impediment per créixer a Catalunya.

Populars i socialistes es poden posar fàcilment d’acord en una cosa: en barallar-se en el terreny de joc on més els interessa a tots dos. El PSC té la franquícia de les esquerres. El PP, la de les dretes. Doncs convertim la política catalana en una confrontació entre aquestes dues franquícies. I això perjudica als partits especialitzats en parlar d’altres coses. Perjudica a CiU, un partit nacionalista que té la seu interior posicions molt diverses en l’eix dreta-esquerra. I perjudica Esquerra, que tot i voler ser un partit inequívocament d’esquerres té l’electorat més especialitzat en la qüestió nacional. Si populars i socialistes aconseguissin centrar el debat polític en la lluita entre dretes i esquerres, eliminarien competència, diluirien CiU i Esquerra, i es podrien barallar amb tota la convicció necessària. En una cosa es poden posar d’acord: en difuminar i minimitzar allò que els fa nosa a tots dos. Com a Euskadi.

Per entendre’ns, jo no sóc dels que creuen que la Coca-Cola i la Pepsi són el mateix, les dues marques d’una mateixa empresa. Crec que es fan la competència, que no es poden veure i que cadascú farà tot el que pugui per prendre mercat a l’altre. Però estic convençut que la Coca-Cola i la Pepsi es poden posar d’acord per fer campanyes conjuntes a favor dels refrescos de cola i en contra de qualsevol altra beguda de les que els fa la competència a tots dos. I que es poden posar perfectament d’acord per introduir junts els refrescos de cola en mercats on tradicionalment no s’han venut gaire, perquè la gent prefereix la cervesa. O la ratafia.