Àstrid Bierge

El nostre heroi Josep Pla, el nou llibre de l'Enric Vila, sona com un cop ben donat a la taula, com un clam que demana justícia enmig del xivarri d'un catalanisme de porteria que s'ha cregut les camàndules del veí. Potser no ens creiem el que diu Zapatero, però encara ens creiem molts dels relats que han estat calculadament redactats per l'Espanya més perversa i que ja han passat a formar part del nostre imaginari. Per això és tan important i tan útil que hi hagi escriptors que, primer, s'atreveixin a desconfiar del que sempre ens han explicat, i segon, s'atreveixin a reescriure la història amb un argumentari just, valent i català.

Al llibre, l'Enric diu que des que es va interessar per Pla, ara fa deu anys, s'ha fet un tip de matar fantasmes d'ell. El Pla franquista, el bilingüe, l'escèptic, el no-nacionalista, tots han anat caient a mesura que anava coneixent l'obra i la persona. És per responsabilitat que ara denuncia l'estafa, és un retret als lladregots -perdoni'n, senyors, però Pla és nostre i molt- i és sobretot la voluntat de treure'ns una bena dels ulls als catalans. Però no a cop d'himne i de bandera -la frivolitat deixem-la pels qui no tenen raó- sinó amb la memòria a les mans. És un llibre consistent i rigorós. De fet, és sobretot un esforç per posar Pla en el seu context, que és l'única manera de jutjar les persones amb sinceritat i sensatesa. Li fa un retrat, sí, però el col·loca a sobre d'un fons, i això és el que li dóna un relleu que fa que gairebé puguis tocar-lo. Amb la biografia de Companys va fer el mateix, el va posar a sobre de la Terra. A ell el va fer baixar del cel i a Pla l'ha tret de l'infern. Un cop a l'esfera terrenal es demostra que el servei que van fer al país l'un i l'altre no té res a veure.

Repeteixo, però, que malgrat l'èpica del títol, Pla no queda com un ídol sinó com un referent mortal dins d'un temps concret. Guanyar aquesta petanca moral, tirar amb l'energia justa d'orgull i de despit per no quedar-se curt ni tampoc passar-se de la ratlla, és dificílissim. L'estil Vila, la seva prosa, també té molt d'aquesta seducció que no enganya, d'aquest equilibri entre potència i encert. Té un escriure resolutiu i alhora gustós, una mica com el de Pla. I aquí està la gràcia, perquè a un escriptor no només se'l perpetua reivindicant-lo sinó també alimentant-se d'ell. Per això també tenen un paper molt important les pàgines en què l'Enric parla d'ell mateix, del seu ofici i de com veu el país, perquè en aquest segon pla on ell treu el cap, posa en pràctica el que el seu mestre li ha ensenyat com a català i com a escriptor. Pla no podia escriure contra el règim i per això es va inventar una manera de fer la guerra per la seva banda. Aquesta manera va ser explicar Catalunya a través del paisatge, del menjar, de la gent, de la llengua. Tot allò que ens fa ser una nació ho trobarem intencionadament descrit a les seves pàgines, cada bateg de la seva literatura anava destinat a conservar la memòria del que som, a salvar-la del lladronici castellà. Per això és tan bonic que, l'Enric Vila, en nom d'aquest mateix sentit de la justícia i de la memòria que ha après d'ell, ara el rescati de les grapes dels usurpadors.