Miquel Martín

Aquesta ha estat setmana de balanços en el pas de l’equador de la legislatura. S’ha explicat feina ja desplegada i pendent de fer. I segur que un alt percentatge d’ella més que ben feta. I, si és així, per què costa que la ciutadania així ho percebi?

El primer Govern catalanista i d’esquerres va estar marcat pel soroll permanent del viacrucis de la tramitació de l’Estatut. I el segon, el d’Entesa Nacional pel Progrés, ha tingut aquests darrers dos anys l’espasa de Dàmocles sobre el cap amb l’ai al cor permanent d’una altra retallada de l’Estatut de la Moncloa per part d’onze jutges que diuen representar la legalitat espanyola. Això, a més, amanit amb cap facilitat per part d’un “govern amic” de Madrid per negociar un nou finançament o, simplement, per desplegar les competències del nou Estatut que és llei vigent des d’agost de 2006 malgrat que ZP i els zapateristes s’hagin fet el longuis durant tot aquest temps.

És de vademècum de saviesa popular que el millor aliat per cohesionar un Govern és tenir un enemic extern que faci anar a una a tots els qui estan en un mateix bàndol. El Govern d’Entesa ha demostrat ser-ne l’excepció. Tot i l’amenaça del Constitucional, de grups mediàtics poc entusiastes de l’actual aliança governamental i dels punyals de Ferraz i Moncloa, la falta de cohesió i unitat ha estat una constant en aquests 23 mesos de legislatura.

Exemples: no és normal que Saura pactés unilateralment amb Espanya en un matí d’agost una moratòria de tres mesos per la posada en marxa del finançament. No és normal la batussa pública d’Iniciativa i Esquerra per la memòria del President Companys. I no és normal que Joan Puigcercós s’assabentés per una trucada de Felip Puig la nit abans de les eleccions espanyoles del 9 de març de la intenció dels altres dos socis de Govern de promoure d’estranquis un transvasament encobert del Segre en ple Pirineu amb estaques incloses que encara ningú ha reconegut com a seves. I podríem seguir.

La millor prova d’aquesta manca de cohesió és que l’executiu català té una portaveu, una excel•lent professional segons assegura tothom qui l’ha tractat, que mai ha pogut parlar en nom del Govern. Només li permeten llegir el que s’ha firmat als consells de ministres dels dimarts i passa la paraula al conseller de torn que actua com a portaveu setmanal. En qualsevol país amb un govern normal -cohesionat- el o la portaveu hagués sortit a pronunciar-se en nom de tot el gabinet en afers concrets en què s’hauria d’haver posicionat com ara la campanya en contra que el President del Parlament pogués tenir unes condicions mínimes per treballar des del seu cotxe oficial amb el que com a mínim recorre a diari 250 quilòmetres.

La impossibilitat que la portaveu pugui exercir realment com a tal és la prova del cotó que la cohesió no és el fort del Govern d’Entesa sinó més aviat el seu taló d’Aquil•les. Aquesta és la part del balanç que aquesta setmana no s’ha dit.

I la resposta a la pregunta del primer paràgraf pot tenir múltiples factors que ho condicionin. El que és segur és que amb un panorama incert com el que s’aproxima, el patró de la nau ha d’il•lusionar i tenir clar on vol anar a parar. Amb anar navegant no n’hi haurà prou. I el que encara és més segur és que si no emergeix la cohesió que no hi ha hagut en aquests darrers dos anys, aquesta debilitat serà el Vietnam del Govern d’Entesa. Perquè un govern sense cohesió és i serà un govern feble. I un govern feble és i serà vulnerable a les adversitats. Van tard però encara hi són a temps.