Els spin doctors, al descobert
El periodista i director d’
Elsingulardigital.cat,
Toni Aira, acaba de publicar
Els spin doctors. Com mouen els fils els assessors dels líders polítics (
Mina), guardonat amb el dotzè Premi Ramon Trias Fargas. L’autor dibuixa el mapa estratègic dels nous líders i, sobretot, posa noms i cognoms als que xiuxiuegen a les orelles dels grans candidats, escriuen el guió de la gran escena política i cuiden els seus gestos mil·limètricament.
Qui va ser la peça clau per fer de Tony Blair el líder del Nou Laborisme britànic? Qui era el «cervell» de George W. Bush? Qui va impulsar la figura de Rodríguez Zapatero més enllà de «l’efecte ZP»? Qui ha americanitzat la política catalana? Aquestes només són algunes preguntes que respon Aira en el nou llibre.
Elsingulardigital.cat ha preguntat als responsables de comunicació i estratègia dels principals partits catalans sobre el paper i la influència dels
spin doctors en la política catalana.
1. Fins a quin punt els spin doctors condicionen el discurs i la imatge d'un líder polític?
2. En la política actual, la forma (el com) s'ha sobreposat al discurs (el què)?
David Madí, secretari executiu de comunicació i estratègia de Convergència Democràtica de Catalunya.
1.Crec que hi ha molta mítica sobre els
spin doctors, aquests però són només un instrument més d’una campanya electoral. El discurs i la imatge han de ser coherents amb l’estratègia general de la campanya i per tant, l’important és que generi un cercle virtuós d’acord amb aquesta estratègia.
2. En la política moderna, de pura lògica, impera la fusió entre el discurs i la forma. El pes dels mitjans de comunicació audiovisual ha estat el gran motor d’aquesta convergència.

José Zaragoza, secretari d’organització del Partit Socialista de Catalunya.
1. El discurs estratègic és el que mana per sobre de la resta de condicionants. La imatge d’un líder polític està o hauria d’estar subjecta a la solidesa d’aquest discurs, ja que, en cas contrari, la seva figura es redueix al manierisme. Només cap veure els casos en què es produeix aquesta correspondència.
2. El “què” sempre està per sobre del “com”. Una cosa ben diferent és que alguns no vulguin o no ho sàpiguen veure, convertint la política en un exercici de superficialitat que no fa servei i malmet la percepció ciutadana.

Ignasi Llorente, secretari d'imatge i comunicació d'Esquerra Republicana de Catalunya.
1. No es pot generalitzar ni es pot afirmar que hi hagi un percentatge d’influència major o menor. Depèn en bona part de cada polític, n’hi ha de més disciplinats i d’altres més imprevisibles, amb major autonomia a l’hora de fer el seu discurs públic. Però és evident que els grups d’assessorament marquen la manera en què un polític, tant en el fons com en la forma, executa el seu discurs. Cada vegada hi ha més especialització en els equips d’assessorament dels càrrecs polítics. Uns grups que cada vegada són més especialitzats i sectorialitzats.
2. No m’agrada afirmar que temps passats van ser millors i que la política és ara més estètica que ètica. La frase que diu que la dona del César no només ha de ser honrada, sinó semblar-ho ja ens demostra que des de ben antic la política es preocupava de les formes. La política sempre ha tingut present la manera de mostrar el contingut. El consum d’informació avui és més ràpid i directe, per això sovint es busca la manera més precisa de comunicar el contingut, però no vol dir que aquest es dilueixi.

Marc Rius, secretari de comunicació d’Iniciativa per Catalunya Verds.
1. És cert que poden condicionar el discurs del partit. No obstant, en el nostres cas, evitem sempre el risc de “subcontractar” el nostre missatge, de delegar en tercers la nostra imatge. Això és compatible en recollir opinions, intercanviar impressions amb persones properes i expertes, que poden ajudar a perfilar el nostre discurs. Experts sí, però sempre des de la complicitat política.
2. El risc existeix. La lluita pel centre per part dels partits majoritaris, per exemple, els obliga a fugir d’idees clares i situar-se en les formes i estils efectius en les formes i buits en els continguts. Hem d’assumir que la forma és part del contingut, que les actituds compten, però no al preu de substituir la proposta i la ideologia.