Francesc Canosa

A mi, m’entristeixen coses. Veig, pel carrer Jovellanos de Barcelona, una mare amb bicicleta i darrere, de paquet, la nena. Bé. L’únic problema és que van llançades, carrer avall, pel mig, per l’asfalt on circulen els cotxes: en contra direcció. M’impressiona, perquè això ma mare no m’ho va fer mai, no ho faria mai. Sé que pot semblar una ruqueria però no deixo de traure’m del cap aquella neneta: l’abriguet, el gorret, el nasset pintat de fred. La mare tampoc: aquella estètica de bruixa, de draps pseudo ètnics, de prepotència esotèrica. Crec que ja ens entenem. No sé, he vist la bicicleta, la bicicleta vermella, la donota de colors, i he vist aquell socialisme.

El PSC és una bicicleta en contra direcció, contra Catalunya, menada pel PSOE, partit leninista: socialitza el que li convé, reparteix la riquesa com li convé, vol suprimir les diferències. Vaja, piconadora, anivelladora, uniformitzadora. Queda leninitzat, que el PSC ha de votar, la setmana vinent, sí als pressupostos, queda rogenc i roent que tornarà a ser un gat per pebre vermell i que així ens haurà volat mig plat de finançament i totes les carteres de casa, del corral i de regal ens daran un morral. Bub-bub, diuen i obeeixen. Chacón obre la boca, Zaragoza la tanca i el PSC queda atrapat, engabiat, empresonat, en aquesta boca de negra nit, mosques pudentes i gola endolada. Però ja és així, ja els agrada tocar aquesta marxa fúnebre... Per Catalunya. Posem espelma i que bufi el miracle, o la tramuntana. Perquè la meva pregunta, la pregunta que fa anys que em faig: un català pot ser socialista?

Com va dir molt encertadament l’historiador Jaume Vicens Vives, Catalunya és un poble de pagesos. Això és el que ens ha definit, treball, terra, casa, aquesta independència, llibertat, aquest cadascú a la seva (masies), persianes endins, però en comunitat, com una xarxa separada però connectada quan cal, sempre a punt per ajudar el veí a collir, a recollir, o el que faci falta. Això, adaptat als dies, és el que ens ha de definir. Però tot això és el que espiritualment dinamita, històricament, el socialisme, comunisme, anarquisme i l’altra galta: feixisme i derivats amb colorants o sense. Ens volen asfaltar, com quitrà apegalós, brut, negre, mono color. S’oblida, s’oblida i molt, que Catalunya, i els catalans, no som d’aquesta mena, perquè és la contra de la nostra forma de ser, del caràcter, el tarannà i de la nostra voluntat de ser, que és el nostre DNI. Per tant, lo teu és teu i lo meu és meu i els nostres gats fan mèu, mèu.

Passin i vegin tot els que els hi va passar a tots aquells ramats d’anarquistes que durant la Guerra volien col•lectivitzar les terres de casa nostra. Van trobar enfrontaments amb els pagesos i no se’n van sortir, clar, d’assassinar gent sí que se’n sortien perquè així no suaven. Ni fart de vi, o salfumant, li pots fer creure a un pagès que li fotràs lo seu per donar-li a un altre. Bona repartició: el pagès s’eslloma i l’altre que no ha fotut brot s’ho endu. S’ha d’estar ben sonat per anar contra natura. Pur artifici el d’aquests “bon salvatges” (si el lector vol saber més sobre aquest bestiar, imprescindible llegir Els bons salvatges, d’en Ferran Sáez, llibre i autor que ens fa gratar el cap) que volen fer creure que el món és un lloc harmoniós, mar de crema i port de pa de pessic on els gats respecten a les rates. En ma vida he vist un gat treure-li cortesament l’americana a una rata i després servir-li una copa de conyac i un puro.

Però fem anar la pota i l’urpa per saber quants Antoni Castells hi ha al PSC. Vull dir socialistes catalans que diuen que no donaran el sí als pressupostos i que no ho faran perquè, tot plegat, és fatal i letal pel país. S’ha dit, a vegades, que el catalanisme dins el PSC és pot xifrar en un vint per cent. És cert? Perquè si és així, ara és l’hora pressupostària, i sinó és l’hora: tranquils, que aviat arribarà sola, perquè el PSC sap que aquesta bicicleta rovellada i que li cau la pintura vermella acabarà en pinya i repinya ... i la nena va darrere, recorden? A veure si la Consellera Tura s’anima i els hi treu la custòdia.

Què necessita el PSC per veure tot això? Per veure que el conte socialista, el conte espanyol ja s’ha acabat, que el llop s’ha fet funcionari amb els nostres diners, que ja té xalet per beure’s tots els botellines que vulgui i que això és la hipermodernitat d’aquesta Espanya on “la cosa és sovint demencial”, com va escriure Josep Pla. Ara digitalment demencial, però demencial. És impressionant com aquest socialisme fictici, de bogeria, encara és viu. Tant anys que ho sabem, que es repeteix.

El 1925, quan els periodistes Eugeni Xammar i Josep Pla van viatjar a Rússia per explicar l’edificació de la revolució vermella, ja ens van vacunar. Tot era leninisme, per tot arreu i... feia un any que havia mort Lenin. “Lenin és explotat sistemàticament des de tots els punts de vista. És l’instrument de propaganda més eficaç de la Revolució”, escrivia Xammar el 16 d’agost de 1925 a La Veu de Catalunya. Els russos havien trobat la franquícia, el seu McDonald’s, per qualsevol problema un batut de “leninisme”, d’al•lucinogen, “La importància del leninisme està demostrat principalment pel gran nombre de persones capaces d’explicar-vos el pensament de Lenin molt millor que Lenin mateix”, observava magistralment el periodista català. Tot és rondalla vírica, retòrica contagiosa, baveig tòxic, souvenir, brutícia sota l’estora, zapaterisme, ensarronisme.

En aquest sentit Xammar explicava un exemple genial que arriba fins els nostres dies: com el leninisme es volia convertir en ciència. Es veu que a L’Institut Lenin (fàbrica de mitomanies i de milions de productes reals i simbòlics pel marxandatge Lenin) tenien un professor treballant tancat en una cambra, “a soles amb el cervell de Lenin, vuit hores diàries, la jornada legal”, “el professor té ordres de no anar de pressa i crèdit il•limitat”. Feia dos anys que analitzava aquell cervell. Com deia Xammar, el dia que el professor “s’engegui, si encara som vius i Déu ens dóna salut, ja riurem”.

Sí, nosaltres sí que riurem, perquè ja va dir el gran escriptor Joan Sales que per ser comunista has de posar l’humor en quarantena. Els socialistes, els comunistes, sempre seriosos, transcendents, profunds: no riuen mai (en tot cas col•lectivitzen les rialles). Els hi costa. Per què serà? Perquè no saben quina cara posar amb el mal finançament què tindrem? Potser perquè saben que ja fa anys que donen gat per llebre i perquè el país no pot aguantar més. Per què el socialisme ens fa anar en contra direcció? Per què ma mare, i moltes mares catalanes, això no ho farien?